De la clandestinitat al desassosseci
Per José Antonio LABORDETA
Aquest ha sigut l'itinerari de la majoria de les gents que caminàrem per aquest país des de mitjans dels anys trenta fins a mitjans del 2010. Nasquérem sota la desastrosa situació d'un crit a l'estil genovès i seguírem en aqueixa mateixa situació setanta anys després, creient que tot anava a anar millor i sense adonar-nos-en que la clandestinitat fou el nostre estat natural.
Ens guanyaren la guerra i sobrevisquérem a dures penes, gràcies, sobretot, a la inconsciència de la infantesa durant la qual alçar el braç per cantar el Cara al sol ens semblava una situació normal, gens conflictiva, tot i que els nostres pares s'amagaren als lavabos dels cinemes just en el moment en què Franco eixia en la pantalla per a saludar-nos a tots, als espanyols i al pati de butaques.
Resar els rosaris públics en processons a les quals ens duien quasi endormiscats degut al seu horari excessivament matinal, també ens resultava normal; i si algun col·lega murmurava alguna cosa contra aquells gestos de devoció mariana, el féiem callar perquè enteníem perfectament la por. Començàrem molt prompte a saber que no calia dir la veritat i que les notícies que s'escoltaven en les ràdios clandestines eren molt perilloses i que calia oblidar-se'n el més aviat possible.
Ho he dit i ho repetisc: la clandestinitat era l'estat natural de tots nosaltres. Llegíem llibres prohibits que estaven amagats a les velles prestatgeries de la biblioteca de mon pare; parlàvem de temes contraris a l'ortodòxia del Règim en cercles xicotets, quasi com un afront vers la nostra pròpia persona.
La infantesa ens anà donant entrada a la pubertat, durant la qual aprenguérem a entendre el que es parlava a casa i també el sentit que tenia l'arribada silenciosa de parents que venien, deien, del maquis o de la presó de dones que estava a dos blocs de cases de la meua.
Tot començava a esclarir-se. Començaves a entendre millor les pors paternes i quan eixíem al carrer sempre anàvem amb un gest a la defensiva.
A la classe de literatura tinguérem sort. Llegíem poemes d'Alberti, clandestins; de Lorca, clandestins; de Vallejo, més clandestins i, alguna vegada, sense molta experiència, ens topàvem per primera vegada amb els censors i els socials, qui et feien desenvolupar mirades fugisseres cada vegada que un d'ells et preguntava pel cosí recentment vingut del maquis o respecte a ta tia, vella anarquista, presa a la presó de dones des del dia final de la guerra i que havia sigut denunciada pel seu propi marit, companyó de militància i gran traïdor, qui ho féu per a eixir lliure i així sobreviure durant els durs anys de la postguerra.
Fugíem de la realitat entrant a cinemes de programa doble, on el bo sempre guanyava al roí, qui arribava des de Rússia per a col·locar als americans contra les cordes; també estava el general Custer matant indis sense parar. Sempre eren els bons els ianquis i tu, per a poder viatjar a Europa, t'apuntaves a una peregrinació a Lourdes o a Roma o te n'anaves a París -en viatge col·lectiu i amb comissari polític- a veure la final de França contra Espanya.
Si calia resar, resaves; si calia combregar, combregaves, i a París no podies parlar bé d'aqueix país on la gent, així ho explicava el comissari, s'avorria i no sabia què fer.
Com a solució et restava passejar per la vora del Sena, no mirar les llibreries dels bouquinistes i parlar malament, contínuament, de França i de la seua degeneració sexual perquè les parelles -quina vergonya!!!- es besaven als bancs dels parcs per a gran enveja dels hispans, plens de vella luxúria.
Però calia callar i solament amb els bons col·legues comentaves la llibertat que allò significava vers els llençolets de les processons i les virginitats a ultrança d'homes i dones.
La clandestinitat seguí fins a ben entrada la mort del dictador, perquè veure en els anys setanta com s'afusellava a cinc ciutadans t'obligava, segons el tinent de la Comandància de Sabiñánigo, a no fer aqueixa vesprada ni el més mínim comentari sobre els afusellaments ni sobre les cançons.
La clandestinitat començava a mesclar-se amb el desassossec, sobretot quan el tinent et demanava el teu DNI i t'anunciava que te'l tornaria al final de l'actuació si no complies allò pactat.
I ens el tornava perquè complíem. Ningú podíem enfrontar-nos radicalment a tot allò que et produïa la clandestinitat perquè, sovint, complerts els compromisos de les lletres censurades, un inspector et podia denunciar en assegurar que havies cantat cançons prohibides malgrat que mai ho hagueres fet, perquè la clandestinitat t'havia ensenyat a guardar la roba abans de nadar; a Madrid un d'ells s'obstinà en la meua mala fe i, tot i que el dictador havia mort feia un any i m'havien tornat el passaport després de deu anys i que per fi anava a poder viatjar a Italia per participar en un homenatge a Víctor Jara, em denuncià i, o pagava quinze mil pessetes de multa (corria l'any 1976) o passava quinze dies a la presó de Torrero.
Vaig pagar. Duia molts anys sense veure Europa i era una bona ocasió, malgrat que el PCE, encara clandestí, em pregà que no pagara i em passara els dies a Torrero, tot i que perdera la gira. Hi hagué fortes discussions, fortes pressions, fins que finalment, una vesprada, vaig eixir cap a Itàlia en un avió d'Ibèria, el comandant del qual era de la Puebla de Alfindén, poble veí de Saragossa. En aterrar a Milà vaig respirar fons i en baixar l'escaleta el comandant s'apropà fins on em trobava i em pegà una abraçada. Havíem estat, des de sempre, en la mateixa trinxera.
Cantàrem amb Silvio Rodríguez, amb Pablo Milanés, amb cantants italians. Hi hagué alguna cosa que em cridà l'atenció poderosament: els carabinieri estaven allí per a cuidar l'ordre, no per a prohibir, i un mateix se sentia de sobte content amb aqueixa Itàlia que ens obria la porta a tots els forasters que arribàrem allí per recordar la memòria d'aquell cantautor assassinat pels esbirros de Pinotxet.
El dissabte de Glòria tornàrem a Espanya. A l'aeroport e Milà vaig saludar a Víctor Manuel, qui venia a seguir la ronda.
El viatge per l'autopista des de l'aeroport del Prat a Saragossa fou d'una tristesa increïble. El país, el meu país, estava més depressiu que mai i a la gasolinera l'empleat ni saludà. Omplí el dipòsit i amb una mirada trista em tornà les pessetes que sobraven.
Durant una bona estona el viatge es féu en solitari. Com si Espanya fóra un desert.
La clandestinitat anava a ser ara més radical que mai, perquè anàvem a treure a la llym tot allò que durant anys havíem guardat als fons de les entreteles dels vells abrics. Ara ens quedàvem nuets davant els policies de la social i durant un bon munt d'anys la situació dels ciutadans que teníem cert compromís amb les llibertats anava a ser dura. El Búnquer, la vella guàrdia del franquisme, anava a arremetre contra tot allò olorara a llibertat. Per acabar-ho de solucionar, ETA isqué al carrer amb tot el seu material explosiu i més d'una vegada arribàrem a pensar que allí hi havia una interconnexió entre l'ultradreta i les gents de Gora Euskadi askatuta.
Sense adonar-nos, començàrem a abandonar la clandestinitat i tot i que en el fons guardàvem escletxes de tants anys mentint, acovardits, negant la realitat, de colp i volta ens sentírem homes lliures i anàrem al carrer amb la descaradura que mai havíem tingut. Militàrem en partits legalitzats i cantàrem La Internacional amb el major ímpetu possible. Era l'hora de ser ciutadans i, des de la cançó, des de l'escriptura, des de la política ens creguérem tots els contes que ens anaven contant.
El dia que a Catalunya legalitzaren el PSUC isquérem tots a la gran autopista, amb banderes roges i tricolors, a celebrar-ho, imitant la imatge d'aquelles nostàlgiques pel·lícules del neorealisme italià. A molts se'ns escaparen les llàgrimes pel record de tots aquells que mai anaven a veure açò, si bé molts seguien reservant-se la clandestinitat en la vella motxilla, perquè ningú pensava que el riu que s'obria en aquells dies anava a tindre un canal d'aigua llarg. Havien sigut massa anys de por, de terror i de repressió perquè, sobtadament i tot d'una, tot allò s'oblidara i s'obriren les portes.
Naturalment, quedaren forces que apostaren pel retorn al silenci i el 23 de febrer de l'any 1981la clandestinitat tornà als ulls de molts de nosaltres. Seguien amb el poder i no el pensaven perdre. Anava a costar molts anys, encara. A dia d'avui recorde aqueix moment i encara sent desassossec: eren les vuit de la vesprada quan vaig eixir de l'institut i un alumne em digué que ETA acabava d'entrar al Congrés.
Què dius? -li vaig dir.
Això m'han dit.
Pujarem al cotxe i de seguida comprenguérem que no era ETA qui havia entrat, sinó els militars colpistes que una vegada més volien arruïnar Espanya. La confusió s'apoderà de mi i, després d'acudir a la cita que tenia amb alguns amics per constituir el diari El Día -constitució que no es va poder produir perquè el notari, el més sensat de tots, no aparegué-, vaig tornar a casa. Juana estava esglaiada, nerviosa i jo no sabia què fer. De seguida sonà el telèfon; eren uns bons amics, Ángel i Nacha, que em digueren que me n'anara a sa casa a passar la nit. Així ho vaig fer i el meu cos tremolà quan uns dies després es conegueren els llistats de les persones que els colpistes consideraven enemics. El meu nom era un d'ells.
Arribà el PSOE, s'inventà la Unió Europea i a poc a poc anàrem passant a situacions de normalitat. La clandestinitat es quedava en el record i rere la caiguda de Felipe González i l'arribada d'Aznar, els resavis dictatorials cruixiren per entre la ciutadania i haguérem de tornar al carrer per a defendre el riu i, sobretot, per a negar la participació en la guerra d'Iraq. Aqueixa guerra encara està en la vida quotidiana de tots nosaltres i, el que fóra un despropòsit, s'ha convertit en una culpa de la qual Blair i Bush s'han empenedit públicament, però el nostre expresident Aznar encara no ha dit aquesta boca és meua. Durà poc la normalitat i prompte el desassossec es va anar fent cada colp major: el Pròxim Orient, Iraq, Rússia, Afganistan, Al Qaida i novament la sang a l'Europa Central.
Una gran crisi econòmica, producte d'una mala gestió bancaria, a la qual tots ens hi sumàrem convençuts que anàvem camí dels millors temps de la història de la humanitat, ens deixà amb la cara paralitzada. I així seguírem sense entendre res de res i veient que els grans magnats del rotllo tampoc ho entenen. Caminem per damunt de quatre milions d'aturats. El desassossec té números, persones, desastres, fugides i famílies destrossades. El desassossec és com un gran túnel en el qual entres sense saber molt bé perquè i no saps cap a quin costat està l'eixida.
Diuen que un dia tornaran les tardors a ser tardors i els polítics agrestes de la necessitat de comandament retornaran amb tota la seua impetuositat, i nosaltres l'únic que podem demanar és que quan arriben el seu bufit no se'ns emporte ni ens aboque a terra com si fóra l'estufit d'un bou brau. Ja no estem ni per a torejar ni per a rebre envestides. Estem per a suportar suaument allò que ens vaja caient. Res més.
La resta és literatura de ficció.
iAquest capítol està extret de les memòries de LABORDETA Subías, J.A.(2010), Regular, gracias a dios, Ediciones B, Barcelona, i la traducció ve a càrrec d'Andreu Pasqual i Faus.
