Sobre l'evolució de la corbata

Per a entendre el pensament i el comportament dels polítics espanyols de dretes, cal que ens situem més enllà dels valors en què la societat i cadascuna de les seues personetes perceben allò que està bé i mal. Quins valors narcisistes regeixen la moral d’aquestos polítics perquè, després de fer el que no fan i no dir el que diuen, puguen dormir plàcidament nit rere nit? En definitiva, quina és eixa ètica implosiva que nosaltres, els mortals de la puta base, ignorem?

Ser sabedors d’aquestos interrogants és difícil, però ser capaços d’explicar-ho a la societat i que ho sàpiga digerir és encara pitjor. No és fàcil explicar com i cap a on ha evolucionat el demòcrata de corbata des de la no tan llunyana mort de la Mort generalíssima. L’anàlisi es complica i les hipòtesis es fan més crítiques a mesura que esdevé el relleu generacional de la corbata a les noves generacions o futur, les quals manquen de models de pensament que els siguen propis. A mitjà termini, podríem pronosticar un derrame ideològic massa vistós a ulls de tots per part dels partits majoritaris de masses i, per tant, una insuportabilitat política considerablement superior a la que ja vivim –fenomen aquest que transcendeix a la Salut Pública.

Són nihilistes que rebutgen l’autoritat de Déu mentre el Papa dorm? Potser. Però el fet de no rebutjar l’autoritat del diner els impedeix capitanejar aquest nihilisme i els enfonsa a ser simples corsaris del Capital. Es mouen en progressió, com per una addicció ionqui i primitiva al goig del tràfec d’influències, a ser ells els jutges universals enfront dels jutges que fan dir polítics o, en definitiva, a acumular confrontacions per la fatxenda de veure qui la té més llarga. Són els creadors i descendents d’una dinastia ideològica blindada a la decència i a l’interés públic. En aquest sentit (i des de l’esquerra), no podem fer-los dir franquistes quan des de la perspectiva d’un Estat que ha de salvaguardar el benestar de la ciutadania, ells estan demostrant que ho poden fer pitjor encara que el mateix Franco. Tot i així, tant se’ls fot si els serveix per a seguir prenent-se la mida.

Andreu Pasqual i Faus

Sociòleg

Imatge: www.letra.org