Conte per a Maca

Heus ací una vegada que vint-i-un cigarrets es conegueren a una caixeta de tabac. Apretats entre ells com una persona dins l’autobús d’un matí de dilluns, un cigarret digué al col·lectiu:

- Feu el favor de romandre quiets, que sols feu que xafar-me!

- Ací l’únic que es mou eres tu, fantasma! –respongué el que hi havia darrere –, que fas olor a tot menys a tabac.

- Mira qui parla, el que ve de regal.

- Calleu ja d’una maleïda vegada! –xisclà el del racó esquerre –, que sembla que ens han venut i el cel se’ns obrirà en qualsevol moment.

Un silenci de cementiri recorregué l’interior d’aquelles quatre parets de cartró quan, una mà de Déu, obrí la caixeta i es disposà a agafar un d’aquells cigarrets. Embogits, sols feien que cridar a l’uníson:

- A mi! A mi! A…

Sobtadament, el cel es tancà i cap en fou l’afortunat per a ser besat.

- Què ha passat? –preguntà un de tots.

- No ho sé –digué altre –. No serem del seu gust?

- I si no som de marca? Aiiii!

- Calla estúpid! –soltà el que més nicotina tenia –. Tots som de marca, excepte aquest cretí que se’ns ha colat i que fa olor a tot menys a tabac. Quant us jugueu que va nàixer a una plantació d’Andorra?

- T’equivoques xirivia –digué l’afectat –, perquè sóc com tots vosaltres: de les Illes Canàries. Únicament faig una olor extranya per culpa d’aquest que tinc a mà dreta que és… És negre!

- Mira-t’ho, ja s’ha pronunciat el racista! –digué el cigarret negre –. Què no saps que jo sóc més pur que tu i que tota la resta perquè estic menys tractat químicament?

- Tal vegada, però fas una olor més forta i això ens perjudica

- Però que no us heu adonat que som de contraban?

Altre silenci infernal recorregué aquella caixeta, i tots callaren. Els vint (vint-i-un, si comptem el que venia de regal) es posaren molt tristos.

Els cigarrets començaren a ressignar-se pel que anava a ser una existència amarga, una amargura de tal magnitud que superava amb escreix els xiclets per a deixar de fumar. Seria el Dia sense Tabac? Alguna reforma de vés tu a saber quina Llei? Qui ho sap. El cas és que la tristesa els feu caure en una depressió i començaren a secar-se durant el pas dels dies. En el món exterior algú havia mort de càncer i, amb aquest paquet de tabac guardat a la seua xaqueta, fou enterrat al punt més elevat i bonic del cementiri de Valls.