Kraken

Finalment, em trobí amb la mal somniada tempesta. Era terrible, com de les pitjors discussions de parella dels enamorats. Em treia les urpes fins arribar-me a arrapar els peus, deixant-me’ls completament gelats. Desafiant, ben bé que era el foc més brau que aquell moribund oceà podia lluir per a cremar-me amb traïdoria.

Aqueix moment em féu entendre a Odisseu. Tanmateix, i per a la seua sort, no visqué la conseqüència d’un Posidó atrapat sota els efectes dels antidepressius –maleïts siguen els escriptors que signen amb el seu nom!

Laments típics de gent fluixa, els anteriors. Hauria bastat que se m’endugués la mort a conservar en la retina el que ací mai podré contar amb tot detall. Fou com si de la porta que tanca l’entrada al món, en tots els nassos, en parlàrem; el xiuliut que anuncia el teu naixement on ningú vol prendre’t; el bullici silenciós i anguniós dels sospirs del funeral... La vena morta del drogadicte.

És clar que no desitjava conéixer a ta mare!

Andreu

Il·lustració: http://lair2000.net/Mermaids_Retreat/Research/kraken.jpg