No se’m seca l’amor davant del teu posat
corsàric i gelós per fer el que no fem,
com no apagar el llum del bes del comiat
que sempre se’ns oblida i és indesxifrable;
perquè no l’entenem o l’han assassinat
omplint-lo de nosaltres en contenció pura,
quan un col·lapse anònim ens allunya els llavis
i instiga els terratrèmols on moren les gents.
Andreu
dimarts 1 de juny de 2010
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
2 comentaris:
El teu no es queda curt! M'encanta trobar-me llocs com aquest...Vas a la meua "butxaca" de blogs!
Encara que necessitaré temps per llegir tooot el que veig per ahi...que pinta molt interessant.
Genials versos, per cert. I tristament bonica (i per això crec que més realista) la descripció d'"Aquest poble".
Salut i República (i si la humanitat fora afortunada, posteriorment anarquia...)!
Com que estic més monotemàtica que mai (i més esta setmana...), llegint estos versos m'ha vingut al cap un del mestre de Vallecas, allò de "sólo queman los besos que no has dado"... pensa-ho!!
Encara que jo esta setmana sóc de "incluso en estos tiempos", ja et contaré per què quan sigues major!
Publica un comentari