El gust del no-res,

Charles Boudelaire (Les flors del mal)

Trist esperit, en altres temps amant de brega,
l'Esperança, que atiava la teua fúria amb l'esperó,
ja no vol cavalcar-te!. Jeu, doncs, sense vergonya
cavall xacrós que en cada rèmora ensopega.

Resignació, cor meu; dorm el teu son de bèstia.

Esperit vençut i rebentat! Per a tu, oh vell entremaliat,
l'amor no té cap gust, i tampoc la disputa;
adéu, llavors, cants de metall, sospirs de flauta!
Plaers, no tempteu més un cor fastiguejat!

L'excelsa Primavera ja no fa gens d'olor!

I se m'empassa el Temps, cada minut que passa,
com engoleix la neu un cos enrigidit;
contemple des de dalt el món arrodonit
i ja no hi busque més l'abric de la cabana.

Allau, te'm vols endur en la teua ensulsiada?