Al Riu Anem! (ARA)

2011-04-11T11:36:00.003+02:00

LA CARN FA CARN

La carn fa carn
el vi fa sang
- com és segura
l'ombra d'Islam!

A l'ombra mate dels meus pruners
l'amiga em renta i em besa els peus.
Oli d'ametlles
oli d'arrels -
naixien ales als meus turmells.
- M'estreny l'amada contra els seus béns.

Àmfora plena
del vi més clar,
del vi més negre
que ha fermentat.

Cap llavi crema com els vermells
de l'amor meva quan dóna el bes.
Tan fina és Ella que em dicta el vers.
- Prenc els seus muscles i el seu coll tens
com una pruna que ara caigués.

S'ou la música
de cent llaüts
clara i divina
sota els seus rulls.

Terra d'Aràbia, terra corser
d'altra crinera, bridall desfet.
El sol l'encalça, l'amor molt més:
amiga, amiga, no reposem
- un floc ma vida en el teu cabell!

La lluna és bella
si feia el ple:
a ta vorera
no ho fóra gens.

Copa vessada, veire roent
com la pregària de Mohammed,
la meva amada, si el goig la pren
sota les tendes dels meus pruners.
- I el seu somriure, tremir d'estel.

Voltes de marbre
dels seus dos pits,
mesquita blanca
del meu delit.

Joan SALVAT-PAPASSEIT
La rosa als llavis

VOCABULARI

Veire: vidre.
Tremir: tremolant.

2011-03-25T13:02:00.003+01:00

SER MESTRE D'AMOR

Ser mestre d'amor
qui no pagaria,
ara que en sóc jo
l'aprenent em tira.

De dir la lliçó
tota Ella s'afina-
ja sap tant el cor
que no li cal guia;
amb un sol petó
la lliçó es sabia.

Qui és mestre d'amor
del guany ja pot viure.

Joan SALVAT-PAPASSEIT
La rosa als llavis

2011-03-03T11:32:00.002+01:00

OTRA VEZ EN MADRID

Otra vez en Madrid, de matinada,
desenchufado, lúgubre, beodo,
dueño de mí, quiero decir con nada,
fuera de ti, quiero decir sin todo.

Otra vez con el tic estrafalario
de embridar taquicardias cimarronas,
otra vez sobornando al calendario,
otra vez blanqueando las neuronas.

Otra vez las abyectas navidades,
con su almidón, su nuera, su chupete,
su turrón de Xixona y su maceta,

y Mama Inés contando necedades
y las noches de paz, apaga y vete,
y el billete de ida a otro planeta.

Joaquín Sabina
Ciento volando de catorce

2011-02-01T20:06:00.004+01:00

De la clandestinitat al desassossecⁱ

Per José Antonio LABORDETA

Aquest ha sigut l'itinerari de la majoria de les gents que caminàrem per aquest país des de mitjans dels anys trenta fins a mitjans del 2010. Nasquérem sota la desastrosa situació d'un crit a l'estil genovès i seguírem en aqueixa mateixa situació setanta anys després, creient que tot anava a anar millor i sense adonar-nos-en que la clandestinitat fou el nostre estat natural.

Ens guanyaren la guerra i sobrevisquérem a dures penes, gràcies, sobretot, a la inconsciència de la infantesa durant la qual alçar el braç per cantar el Cara al sol ens semblava una situació normal, gens conflictiva, tot i que els nostres pares s'amagaren als lavabos dels cinemes just en el moment en què Franco eixia en la pantalla per a saludar-nos a tots, als espanyols i al pati de butaques.

Resar els rosaris públics en processons a les quals ens duien quasi endormiscats degut al seu horari excessivament matinal, també ens resultava normal; i si algun col·lega murmurava alguna cosa contra aquells gestos de devoció mariana, el féiem callar perquè enteníem perfectament la por. Començàrem molt prompte a saber que no calia dir la veritat i que les notícies que s'escoltaven en les ràdios clandestines eren molt perilloses i que calia oblidar-se'n el més aviat possible.

Ho he dit i ho repetisc: la clandestinitat era l'estat natural de tots nosaltres. Llegíem llibres prohibits que estaven amagats a les velles prestatgeries de la biblioteca de mon pare; parlàvem de temes contraris a l'ortodòxia del Règim en cercles xicotets, quasi com un afront vers la nostra pròpia persona.

La infantesa ens anà donant entrada a la pubertat, durant la qual aprenguérem a entendre el que es parlava a casa i també el sentit que tenia l'arribada silenciosa de parents que venien, deien, del maquis o de la presó de dones que estava a dos blocs de cases de la meua.

Tot començava a esclarir-se. Començaves a entendre millor les pors paternes i quan eixíem al carrer sempre anàvem amb un gest a la defensiva.

A la classe de literatura tinguérem sort. Llegíem poemes d'Alberti, clandestins; de Lorca, clandestins; de Vallejo, més clandestins i, alguna vegada, sense molta experiència, ens topàvem per primera vegada amb els censors i els socials, qui et feien desenvolupar mirades fugisseres cada vegada que un d'ells et preguntava pel cosí recentment vingut del maquis o respecte a ta tia, vella anarquista, presa a la presó de dones des del dia final de la guerra i que havia sigut denunciada pel seu propi marit, companyó de militància i gran traïdor, qui ho féu per a eixir lliure i així sobreviure durant els durs anys de la postguerra.

Fugíem de la realitat entrant a cinemes de programa doble, on el bo sempre guanyava al roí, qui arribava des de Rússia per a col·locar als americans contra les cordes; també estava el general Custer matant indis sense parar. Sempre eren els bons els ianquis i tu, per a poder viatjar a Europa, t'apuntaves a una peregrinació a Lourdes o a Roma o te n'anaves a París -en viatge col·lectiu i amb comissari polític- a veure la final de França contra Espanya.

Si calia resar, resaves; si calia combregar, combregaves, i a París no podies parlar bé d'aqueix país on la gent, així ho explicava el comissari, s'avorria i no sabia què fer.

Podem anar al cinema?
Ací, a París, tot pornografia.

Com a solució et restava passejar per la vora del Sena, no mirar les llibreries dels bouquinistes i parlar malament, contínuament, de França i de la seua degeneració sexual perquè les parelles -quina vergonya!!!- es besaven als bancs dels parcs per a gran enveja dels hispans, plens de vella luxúria.

Però calia callar i solament amb els bons col·legues comentaves la llibertat que allò significava vers els llençolets de les processons i les virginitats a ultrança d'homes i dones.

La clandestinitat seguí fins a ben entrada la mort del dictador, perquè veure en els anys setanta com s'afusellava a cinc ciutadans t'obligava, segons el tinent de la Comandància de Sabiñánigo, a no fer aqueixa vesprada ni el més mínim comentari sobre els afusellaments ni sobre les cançons.

La clandestinitat començava a mesclar-se amb el desassossec, sobretot quan el tinent et demanava el teu DNI i t'anunciava que te'l tornaria al final de l'actuació si no complies allò pactat.

I ens el tornava perquè complíem. Ningú podíem enfrontar-nos radicalment a tot allò que et produïa la clandestinitat perquè, sovint, complerts els compromisos de les lletres censurades, un inspector et podia denunciar en assegurar que havies cantat cançons prohibides malgrat que mai ho hagueres fet, perquè la clandestinitat t'havia ensenyat a guardar la roba abans de nadar; a Madrid un d'ells s'obstinà en la meua mala fe i, tot i que el dictador havia mort feia un any i m'havien tornat el passaport després de deu anys i que per fi anava a poder viatjar a Italia per participar en un homenatge a Víctor Jara, em denuncià i, o pagava quinze mil pessetes de multa (corria l'any 1976) o passava quinze dies a la presó de Torrero.

Vaig pagar. Duia molts anys sense veure Europa i era una bona ocasió, malgrat que el PCE, encara clandestí, em pregà que no pagara i em passara els dies a Torrero, tot i que perdera la gira. Hi hagué fortes discussions, fortes pressions, fins que finalment, una vesprada, vaig eixir cap a Itàlia en un avió d'Ibèria, el comandant del qual era de la Puebla de Alfindén, poble veí de Saragossa. En aterrar a Milà vaig respirar fons i en baixar l'escaleta el comandant s'apropà fins on em trobava i em pegà una abraçada. Havíem estat, des de sempre, en la mateixa trinxera.

Cantàrem amb Silvio Rodríguez, amb Pablo Milanés, amb cantants italians. Hi hagué alguna cosa que em cridà l'atenció poderosament: els carabinieri estaven allí per a cuidar l'ordre, no per a prohibir, i un mateix se sentia de sobte content amb aqueixa Itàlia que ens obria la porta a tots els forasters que arribàrem allí per recordar la memòria d'aquell cantautor assassinat pels esbirros de Pinotxet.

El dissabte de Glòria tornàrem a Espanya. A l'aeroport e Milà vaig saludar a Víctor Manuel, qui venia a seguir la ronda.

Han legalitzat el PCE -em digué.

El viatge per l'autopista des de l'aeroport del Prat a Saragossa fou d'una tristesa increïble. El país, el meu país, estava més depressiu que mai i a la gasolinera l'empleat ni saludà. Omplí el dipòsit i amb una mirada trista em tornà les pessetes que sobraven.

Bon viatge.
Moltes gràcies. Espere que arribem a Saragossa sense problemes.
Espere
m. -I sense dir-ne més s'endinsa a la timba.

Durant una bona estona el viatge es féu en solitari. Com si Espanya fóra un desert.

La clandestinitat anava a ser ara més radical que mai, perquè anàvem a treure a la llym tot allò que durant anys havíem guardat als fons de les entreteles dels vells abrics. Ara ens quedàvem nuets davant els policies de la social i durant un bon munt d'anys la situació dels ciutadans que teníem cert compromís amb les llibertats anava a ser dura. El Búnquer, la vella guàrdia del franquisme, anava a arremetre contra tot allò olorara a llibertat. Per acabar-ho de solucionar, ETA isqué al carrer amb tot el seu material explosiu i més d'una vegada arribàrem a pensar que allí hi havia una interconnexió entre l'ultradreta i les gents de Gora Euskadi askatuta.

Sense adonar-nos, començàrem a abandonar la clandestinitat i tot i que en el fons guardàvem escletxes de tants anys mentint, acovardits, negant la realitat, de colp i volta ens sentírem homes lliures i anàrem al carrer amb la descaradura que mai havíem tingut. Militàrem en partits legalitzats i cantàrem La Internacional amb el major ímpetu possible. Era l'hora de ser ciutadans i, des de la cançó, des de l'escriptura, des de la política ens creguérem tots els contes que ens anaven contant.

El dia que a Catalunya legalitzaren el PSUC isquérem tots a la gran autopista, amb banderes roges i tricolors, a celebrar-ho, imitant la imatge d'aquelles nostàlgiques pel·lícules del neorealisme italià. A molts se'ns escaparen les llàgrimes pel record de tots aquells que mai anaven a veure açò, si bé molts seguien reservant-se la clandestinitat en la vella motxilla, perquè ningú pensava que el riu que s'obria en aquells dies anava a tindre un canal d'aigua llarg. Havien sigut massa anys de por, de terror i de repressió perquè, sobtadament i tot d'una, tot allò s'oblidara i s'obriren les portes.

Naturalment, quedaren forces que apostaren pel retorn al silenci i el 23 de febrer de l'any 1981la clandestinitat tornà als ulls de molts de nosaltres. Seguien amb el poder i no el pensaven perdre. Anava a costar molts anys, encara. A dia d'avui recorde aqueix moment i encara sent desassossec: eren les vuit de la vesprada quan vaig eixir de l'institut i un alumne em digué que ETA acabava d'entrar al Congrés.

Què dius? -li vaig dir.
Això m'han dit.

Pujarem al cotxe i de seguida comprenguérem que no era ETA qui havia entrat, sinó els militars colpistes que una vegada més volien arruïnar Espanya. La confusió s'apoderà de mi i, després d'acudir a la cita que tenia amb alguns amics per constituir el diari El Día -constitució que no es va poder produir perquè el notari, el més sensat de tots, no aparegué-, vaig tornar a casa. Juana estava esglaiada, nerviosa i jo no sabia què fer. De seguida sonà el telèfon; eren uns bons amics, Ángel i Nacha, que em digueren que me n'anara a sa casa a passar la nit. Així ho vaig fer i el meu cos tremolà quan uns dies després es conegueren els llistats de les persones que els colpistes consideraven enemics. El meu nom era un d'ells.

Arribà el PSOE, s'inventà la Unió Europea i a poc a poc anàrem passant a situacions de normalitat. La clandestinitat es quedava en el record i rere la caiguda de Felipe González i l'arribada d'Aznar, els resavis dictatorials cruixiren per entre la ciutadania i haguérem de tornar al carrer per a defendre el riu i, sobretot, per a negar la participació en la guerra d'Iraq. Aqueixa guerra encara està en la vida quotidiana de tots nosaltres i, el que fóra un despropòsit, s'ha convertit en una culpa de la qual Blair i Bush s'han empenedit públicament, però el nostre expresident Aznar encara no ha dit aquesta boca és meua. Durà poc la normalitat i prompte el desassossec es va anar fent cada colp major: el Pròxim Orient, Iraq, Rússia, Afganistan, Al Qaida i novament la sang a l'Europa Central.

Una gran crisi econòmica, producte d'una mala gestió bancaria, a la qual tots ens hi sumàrem convençuts que anàvem camí dels millors temps de la història de la humanitat, ens deixà amb la cara paralitzada. I així seguírem sense entendre res de res i veient que els grans magnats del rotllo tampoc ho entenen. Caminem per damunt de quatre milions d'aturats. El desassossec té números, persones, desastres, fugides i famílies destrossades. El desassossec és com un gran túnel en el qual entres sense saber molt bé perquè i no saps cap a quin costat està l'eixida.

Diuen que un dia tornaran les tardors a ser tardors i els polítics agrestes de la necessitat de comandament retornaran amb tota la seua impetuositat, i nosaltres l'únic que podem demanar és que quan arriben el seu bufit no se'ns emporte ni ens aboque a terra com si fóra l'estufit d'un bou brau. Ja no estem ni per a torejar ni per a rebre envestides. Estem per a suportar suaument allò que ens vaja caient. Res més.

La resta és literatura de ficció.

iAquest capítol està extret de les memòries de LABORDETA Subías, J.A.(2010), Regular, gracias a dios, Ediciones B, Barcelona, i la traducció ve a càrrec d'Andreu Pasqual i Faus.

Dia internacional de la no-violència contra les dones

2010-11-24T18:10:00.001+01:00

A través de Josep Vicent Marqués, aportem una observació.

Salut i República!.

La qüestió és ben senzilla: ningú, home o dona, baixet o alt, barbamec o pelut, no hauria de tenir assignat un destí en raó de la seua peculiaritat biològica. El sistema patriarcal, pel fet que assigna als nadons un programa vital diferent segons els identifica, no sempre encertadament, com a mascles o femelles, és injust per a les dones, però també ho és per als homes, mutilats d’aquelles peculiaritats que la societat no considera masculines i obligats a exercir rols que sovint no desitgen a canvi de privilegis que no sempre els agraden.

Marqués, J. V. (1997): Tots els colors del roig, Edicions 3i4, València, pàg. 139

IV

2010-10-19T11:39:00.002+02:00

La dona que ven coses, a la nit, a la porta
del bar, del cabaret; la dona que vigila
el wàter de les dones; la dona que ha deixat
la vaixella escurada i els tres fills en el llit
i va a fer certes coses, a la nit, vora el riu;
i la dona que va tenir un fill i no
sap d'ell des de la guerra, i resa a sant Antoni;
la dona que neteja el servei del café
i la dona que agrana les habitacions
del vell hotel per hores i parelles febrils;
i la dona que planxa, i la dona que cus,
i la dona que fa l'article de les dones
i diu les excel·lències de cadascuna d'elles,
sospesant-los els pits, colpejant-los les natges
i entra després la safa i pondera les còpules;
i la dona que prega per la feina de l'home
i pel fill i la filla; i la dona que va
tenir un primer nuvi; i la dona que vol
tenir un fill, quedar aquesta nit prenyada.

Vicent Andrés Estellés, L'Hotel París

2010-09-24T22:58:00.002+02:00

El gust del no-res,

Charles Boudelaire (Les flors del mal)

Trist esperit, en altres temps amant de brega,
l'Esperança, que atiava la teua fúria amb l'esperó,
ja no vol cavalcar-te!. Jeu, doncs, sense vergonya
cavall xacrós que en cada rèmora ensopega.

Resignació, cor meu; dorm el teu son de bèstia.

Esperit vençut i rebentat! Per a tu, oh vell entremaliat,
l'amor no té cap gust, i tampoc la disputa;
adéu, llavors, cants de metall, sospirs de flauta!
Plaers, no tempteu més un cor fastiguejat!

L'excelsa Primavera ja no fa gens d'olor!

I se m'empassa el Temps, cada minut que passa,
com engoleix la neu un cos enrigidit;
contemple des de dalt el món arrodonit
i ja no hi busque més l'abric de la cabana.

Allau, te'm vols endur en la teua ensulsiada?

Cançó del com si

2010-08-17T22:32:00.001+02:00

Com si m’agradara estar a casa,

com si escoltara els teus consells;

com si aquesta ràfega de vent es cansa

i deixa de violar-me el paper, la tinta

on se’m dissol la saliva, la meua dansa.

Com si somniar d’empeus és millor

que somniar qualsevol esperança;

com si escriure em lliurara de l’enyor

d’un record que és llampec a ultrança

i m’ocupara aquesta llibertat que està vacant,

com si cap diner li poguera pagar la fiança.

Com si la mare de tots els amors m’estimara,

em donara del pit, em pegara!; buscara venjança

contra aquells amors que no volen matinar.

Com si cada instant un bes l’avança,

com si cada vers és el negre del dol

covard que entre dos fa l’aliança;

com si el llit ja no em respectara

si et faig tot sol allò que ens ve de criança.

Com si m’abandona el teu silenci magnífic;

com si el teu comme ça fuig sense mudança.

Com si quan des de sempre i després

et puguera véncer a la teua Almansa

o quedar-me mort mentre em faig vell.

San José – Almería – Rincón de la Victoria –
Sanlúcar de Barrameda – Cádiz – Palmar de la Frontera –
Los Caños – Granada – Qustantaniya.
ESTIU DE 2010

2010-07-28T12:11:00.000+02:00

Estimada mudança:

En el que és el teu dia els diaris anuncien moltes coses (que si tot això i allò), però, de tu, tots se t’han posat d’acord per a passar olímpicament de llarg. Ja no interesses a ningú, mudança meua, ni a mi mateix. T’has repetit tant que ja resultes massa avorrida, avorrida des que t’agafares l’escó que em representava per la Ciutat de València. T’has fet massa política i, amb això, insuportable –ni al veïnatge li despertes el més mínim interés. Ara eres, com es diu –i com qui no vol–, una mudança mal follada.

T’esperaves un furgó a la porta de casa? Sí que t’has tornat aristòcrata! Res de res. Una altra casa a la ciutat? Al seu dia fores una senyora rural, vols dir-me que ara eres, de cop i volta, una urbanita? Les coses han canviat, i no em vingues amb la mentida de creure’t cosmopolita. Aniràs on jo et diga, punt final. Tanmateix, vaig a començar a aplicar-te un pla d’ajustament: fora cartells a les parets, globus terraqüis, figuretes psicodèliques, calendaris de mecànic, ràdios que no funcionen i caixetes farcides d’encenedors petats; matalassos foradats, llapissos i bolígrafs que ja escrigueren al seu dia tot el que calia escriure; calius de llet, vi i cervesa; condons caducats... Té! Voldries endur-te també els pocs que estigueren plens? No tens vergonya! A sota del llit se’ls trobaran els meus substituts, amb nuc i sense.

Sé que t’has sentit humiliada perquè duc fent-te en xicotets viatges des fa ja dos mesos –dolorida, tal vegada–, però és que has engreixat molt! Ambdós hem engreixat massa: moltes estimes i pocs amors; una de les teues caixes està plena de cendres de tot això –a la propera casa la posarem de record al menjador o les entregarem al vent tramuntanal. A tu et toquen els ovaris les malenconies –i a mi els collons–, així que sols transportaràs records, molts d’ells d’aqueixos que ens agrada anomenar de pacotilla. Però records, al cap i a la fi. Tu fes el favor de dur-me tot això i jo, en canvi, et duré a tu. Aqueix serà el nostre pacte perquè hi haja una pròxima.

Molts besos i records i, ah!, no t’oblides de la meua xicoteta República d’esquerres!

Andreu

València, 28 de juliol de 2010

2010-06-28T00:49:00.000+02:00

Yo soy tu grito pirata, tu estrés fatigado, tu despilfarro;

tu droga que mata, el beso que raja, tu noche de contrabando.

Tu espejo retrovisor, tu ruido, tu ventana para entrar volando.

Tu “anda despacio”, tu nada: un dios desempleado;

tu camarero, tu guitarra, tu cine recién cerrado.

El buen ojo de tu gitano y la consecuencia de tu enfado,

el año de tu cumpledías o el sitio donde ya has estado;

la saga de tu dedo índice cuando aún está comunicando,

el cartel en el que has escrito “No molesten: me estoy molestando”.

La contraluz de tu juventud, tu polvo rápido: un aire mal acondicionado.

Tu cariño, tu olvido, el tren que te está silbando.

Tu mal “pagao”, tu crisis; tu “hasta cuándo”.

Mi “¡jódete ya! Para otra lo que te está llamando”.

Monsieur

Javier Gurruchaga, 'Ganaré'. 1990

2010-06-03T00:33:00.000+02:00

2010-06-01T20:27:00.002+02:00

No se’m seca l’amor davant del teu posat

corsàric i gelós per fer el que no fem,

com no apagar el llum del bes del comiat

que sempre se’ns oblida i és indesxifrable;

perquè no l’entenem o l’han assassinat

omplint-lo de nosaltres en contenció pura,

quan un col·lapse anònim ens allunya els llavis

i instiga els terratrèmols on moren les gents.

Andreu

A una setmana de dimarts 13

2010-04-06T16:46:00.003+02:00

En el dia i les hores que açò s'escriu, Rita Barberá ja haurà tingut el miniorgasme del dia -ja veus, amb poc es conformen. Després d'haver matxucat unes cases al carrer Sant Pere al Cabanyal (i després que la policia nacional i la local hagen matxucat, també, a algun que altre veí), ja podem trobar més que evident que l'alcaldessa de València segueix fent-li al Ministeri de Cultura, més que un pols, un concurs de veure qui la té més llarga -i, amb plena seguretat, podem afirmar que en açò l'alcaldessa no té qui li guanye.

Un episodi més per a aquesta telenovela de ciència-realitat que a Paella S.A. va desenvolupant-se amb plena anormalitat dia sí i dia també. Tanmateix, els "violents" que gosem criticar el Pla de prolongació del Blasco Ibáñez (ja siga en "habeas corpus" o mitjançant l' "internetus corpus") ens endinsem completament en una mena de "feedback" que ens fa plantejar una sèrie de coses. Per una banda, hi ha la manera en què es protesta vers tot açò i que no la intoxique la mala hòstia que crea les accions polítiques de tota aquesta quadrilla de corsaris del capital; per una altra, que a una gran majoria ens han fotut l'erecció matinera en el moment que ens hem adonat de la notícia. Davant d'aquest escenari, no hi ha hagut més remei que excitar-nos amb els 50.000 fulls que el jutge Pedreira ha recopilat sobre la trama Gürtel i que, tot d'una, esperem que el sindicat neonazi de Manos Limpias estiga repassant fins a podrir-se com la mòmia que tant veneren cada mes de novembre.

Més històries per a no dormir a partir d'avui, dimarts 6 d'abril. La societat ja no pot esperar-se ni tan sols una setmana per treure totes aquestes aventures el dia que cal treure-les, el proper dimarts 13. Segurament, els supersticiosos també han anat perdent adeptes.

Buena Fe -Soy

2010-03-25T00:24:00.001+01:00

Kraken

2010-02-10T17:39:00.003+01:00

Finalment, em trobí amb la mal somniada tempesta. Era terrible, com de les pitjors discussions de parella dels enamorats. Em treia les urpes fins arribar-me a arrapar els peus, deixant-me’ls completament gelats. Desafiant, ben bé que era el foc més brau que aquell moribund oceà podia lluir per a cremar-me amb traïdoria.

Aqueix moment em féu entendre a Odisseu. Tanmateix, i per a la seua sort, no visqué la conseqüència d’un Posidó atrapat sota els efectes dels antidepressius –maleïts siguen els escriptors que signen amb el seu nom!

Laments típics de gent fluixa, els anteriors. Hauria bastat que se m’endugués la mort a conservar en la retina el que ací mai podré contar amb tot detall. Fou com si de la porta que tanca l’entrada al món, en tots els nassos, en parlàrem; el xiuliut que anuncia el teu naixement on ningú vol prendre’t; el bullici silenciós i anguniós dels sospirs del funeral... La vena morta del drogadicte.

És clar que no desitjava conéixer a ta mare!

Andreu

Il·lustració: http://lair2000.net/Mermaids_Retreat/Research/kraken.jpg

Mare meua...

2010-01-02T20:52:00.000+01:00

2009-12-28T14:40:00.002+01:00

Arrossegar els collons pel carrer

No puc deixar de sorprendre'm quan veig manifestacions que tenen com a objecte defensar la "família tradicional", i que, a més a més, algunes de les veus "cantaores" d'aquesta defensa siguen dones. Evidentment, els toca cridar des d'associacions nuades amb la Conferència Episcopal Espanyola, perquè des de dins, per la seua condició femenina, tenen vetada ses veus d'ames de casa. Per més inri, algunes d'elles semblen que vagen drogades per tant de catolicisme i que, a mesura que van parlant, obliden allò que diuen. Com si res.

Fa un poc de cosa tot açò. No per res, sinò perquè sempre estan dient allò que es deu fer i, alhora, obliden els drets que tenen els receptors dels seus missatges. Podem dir que estan cecs al més pur estil franquista i/o, com s'ha dit anteriorment, drogats. Siga el que siga, puc aderir-me a títol personal i amb el meu millor somriure manifestar, alt i en públic, que se'n vagen a fer punyetes i no emprenyen més als qui no pensem com ells. Així de senzill o de díficil, segons el punt de vista des d'on s'observe (menys des del diví).

No hi ha més amenaça que la d'aquell qui la pronuncia i, amb açò, els representants de la Conferència Episcopal Espanyola (amb llur comandant en cap, Rouco Varela, com a cabdill indiscutible i inquisidor de la diferència al seu pensament únic) en saben massa. Podríem dir, amb plena seguretat, que aquesta església segueix fent aqueixa por ancestral de cridar als seus per a la sublevació armada mentre esperen temps més propicis per a fer-ho. Sempre se'ls ha donat bé això de llençar la pedra i amagar la mà i l'honra després. Jesucrist mai hauria d'haver apostat sa veu aquell dia que jugà als daus amb els corleones que estan enriquint-se amb sa imatge. En aquest aspecte, tota aquesta gentola l'han traït amb molta més perspicàcia que el mateix Judes, a qui després de vore tot açò podem afirmar que allò que féu pot considerar-se "pecata minuta".

Al riu anem!

2009-12-19T16:29:00.001+01:00

2009-12-19T16:24:00.002+01:00

Dr. TRICORNIO /DEF CON DOS; disc: Ultramemia

Calambres en los brazos,
tirones en las piernas,
distensiones musculares por haber lanzado piedras.
Dolor en la columna
y en la espalda
de volcar autobuses para hacer barricadas.
Quemaduras en manos y cuello
por las salpicaduras de cocktails chapuceros.
Tobillos hinchados,
pies amoratados
de correr delante de los que van a caballo.
Hipertensión en las arterias,
fumas demasiado y el aliento no te llega.
Incómodos pinchazos en un codo
de empinarlo con una garrafa de tintorro.
Cardenales por todo el cuerpo
de pelotas de goma que salieron a tu encuentro.
Agujetas, malestar general.
Estás muy enfermo.

¿Quién te puede curar?

Sólo hay un médico especializado
en enderezar a los inadaptados.
Doctor Tricornio, Doctor Tricornio.
El alumno pelota del demonio.

En la cabeza bolsa de basura.
Lluvia de golpes sin magulladuras.
Toalla mojada no deja marcas.
Ese pecho fuera y las manitas altas.
Qué mal se respira debajo del agua.
A la guarra de tu novia le vamos a dar caña.
¿Te hace cosquillas el alto voltaje?
"Voy a pegarle un tiro a tu padre".

Hombros y muñecas entumecidas
de firmar en fachadas prohibidas,
muros, paredes y monumentos
para incordiar al ayuntamiento.
Inflamación de rabadilla,
caíste de espaldas tensando el tirachinas.
Ardor de estómago, náusea constante.
¿Quién puede quitarme esta resaca lamentable?

Sólo hay un médico especializado
en enderezar a los inadaptados.
Doctor Tricornio, Doctor Tricornio.
El alumno pelota del demonio.

Vers d'auxili

2009-11-11T17:31:00.002+01:00

T'he escoltat venir a mil passes, just quan l'alba d'ahir encara no havia parit la d'avui. T'he escoltat, ajupit sota un vers d'auxili que intentava escriure. Finalment, l'he escrit, però la teua arribada no me l'ha deixat acabar.

"Joc interromput", 1976. Guillermo Roux

ceciliabalza.com.ar

Paco Muñoz, 'Prometença'

2009-10-21T19:30:00.002+02:00

2009-10-18T23:59:00.001+02:00

RAP DE LA MARXA ANTIABORTISTA

He cregut vore una marxa antiabortista
on regalaven crits de feixista;
ulleres d'eixes que no fan risa
com les de Franco, Carrero
i (què collons) algun que altre socialista.
Diuen que passen llista
a mode del bon estalinista
i si no t'ho creus és que tens mal la vista.
Aznar es besa amb un seminarista,
que lliga perquè ha anat a l'estilista.
Tots van a peu, excepte una ciclista
que entre tant de crit, un el despista
i s'estavella com una autèntica artista;
no li faltarà un comentari sexista.
D'entre tan reaccionari destaca el solista
que defén una democràcia colpista
i li molen els tirs, a l'estil Batista.
A aquesta monja ningú la toca, i es queda trista;
no demana diners a canvi, perquè és mileurista.

Demòcrates que envien un d'esquerres al dentista.

Andreu

2009-10-12T18:31:00.001+02:00

PERQUÈ VULL

Perquè em bullen els riures acumulats
i la por me’ls deixa de fingir;
perquè les paraules tornen a caminar.

Perquè els dies ja no comencen per ‘di’
i els planetes deixen de volar errants;
perquè el temps ha mort assassinat.

Perquè puc fixar la vista en el sol,
perquè cap verí em pot matar;
perquè se’m revifen les ganes de cridar.

Perquè visc fent-ne publicitat,
perquè els horitzons no tenen peatges;
perquè no puc deturar el meu cavall
i no tinc forces per quedar-me clavat.

Perquè el ridícul m’ha començat a agradar,
perquè escric sense comes i punts i final;
perquè ja puc dormir sense dormir agarrat
i cap record em travessa el somni de la llibertat.

Perquè ara parle més del que puc,
perquè ara escolte el que ningú diu;
perquè ara em responen les veus de l’olimp,
els besos silvestres i les trucades per la nit.

Perquè em desperte amb més d’un nom,
perquè el món me la juga amb el seu fracàs;
perquè avui no rebentaré, si més obriré
la tomba que contreu la immortalitat.

Andreu

Blues...

2009-10-06T01:32:00.000+02:00

Per a entretindre's

2009-09-27T17:21:00.002+02:00

2009-09-24T18:20:00.000+02:00

2009-09-15T14:26:00.003+02:00

Conte per a Maca

Heus ací una vegada que vint-i-un cigarrets es conegueren a una caixeta de tabac. Apretats entre ells com una persona dins l’autobús d’un matí de dilluns, un cigarret digué al col·lectiu:

- Feu el favor de romandre quiets, que sols feu que xafar-me!

- Ací l’únic que es mou eres tu, fantasma! –respongué el que hi havia darrere –, que fas olor a tot menys a tabac.

- Mira qui parla, el que ve de regal.

- Calleu ja d’una maleïda vegada! –xisclà el del racó esquerre –, que sembla que ens han venut i el cel se’ns obrirà en qualsevol moment.

Un silenci de cementiri recorregué l’interior d’aquelles quatre parets de cartró quan, una mà de Déu, obrí la caixeta i es disposà a agafar un d’aquells cigarrets. Embogits, sols feien que cridar a l’uníson:

- A mi! A mi! A…

Sobtadament, el cel es tancà i cap en fou l’afortunat per a ser besat.

- Què ha passat? –preguntà un de tots.

- No ho sé –digué altre –. No serem del seu gust?

- I si no som de marca? Aiiii!

- Calla estúpid! –soltà el que més nicotina tenia –. Tots som de marca, excepte aquest cretí que se’ns ha colat i que fa olor a tot menys a tabac. Quant us jugueu que va nàixer a una plantació d’Andorra?

- T’equivoques xirivia –digué l’afectat –, perquè sóc com tots vosaltres: de les Illes Canàries. Únicament faig una olor extranya per culpa d’aquest que tinc a mà dreta que és… És negre!

- Mira-t’ho, ja s’ha pronunciat el racista! –digué el cigarret negre –. Què no saps que jo sóc més pur que tu i que tota la resta perquè estic menys tractat químicament?

- Tal vegada, però fas una olor més forta i això ens perjudica

- Però que no us heu adonat que som de contraban?

Altre silenci infernal recorregué aquella caixeta, i tots callaren. Els vint (vint-i-un, si comptem el que venia de regal) es posaren molt tristos.

Els cigarrets començaren a ressignar-se pel que anava a ser una existència amarga, una amargura de tal magnitud que superava amb escreix els xiclets per a deixar de fumar. Seria el Dia sense Tabac? Alguna reforma de vés tu a saber quina Llei? Qui ho sap. El cas és que la tristesa els feu caure en una depressió i començaren a secar-se durant el pas dels dies. En el món exterior algú havia mort de càncer i, amb aquest paquet de tabac guardat a la seua xaqueta, fou enterrat al punt més elevat i bonic del cementiri de Valls.

2009-09-14T14:01:00.001+02:00

Crònica d'estiu

2009-08-28T18:48:00.003+02:00

Mentre alguns (si han pogut) han estat gaudint de l'estiu fora de Paella City, la valencianogalàxia política i incestuosa de la nostra classe política ha tingut atacs d'ansietat en el darrer intent inútil de trobar un segon melic. Alguns han optat per cosir-se el forat nefand com a mesura paliativa i satisfactòria a aquest desig... I els ha funcionat!

Les imatges de Paquirrín Camps a google no sobrepassen les cinquanta pàgines. Mireu quina foto més tendra ha trobat Al riu anem!

Salut i República

Imatge: jazztelia.com

Sobre l'evolució de la corbata

2009-07-26T23:17:00.003+02:00

Per a entendre el pensament i el comportament dels polítics espanyols de dretes, cal que ens situem més enllà dels valors en què la societat i cadascuna de les seues personetes perceben allò que està bé i mal. Quins valors narcisistes regeixen la moral d’aquestos polítics perquè, després de fer el que no fan i no dir el que diuen, puguen dormir plàcidament nit rere nit? En definitiva, quina és eixa ètica implosiva que nosaltres, els mortals de la puta base, ignorem?

Ser sabedors d’aquestos interrogants és difícil, però ser capaços d’explicar-ho a la societat i que ho sàpiga digerir és encara pitjor. No és fàcil explicar com i cap a on ha evolucionat el demòcrata de corbata des de la no tan llunyana mort de la Mort generalíssima. L’anàlisi es complica i les hipòtesis es fan més crítiques a mesura que esdevé el relleu generacional de la corbata a les noves generacions o futur, les quals manquen de models de pensament que els siguen propis. A mitjà termini, podríem pronosticar un derrame ideològic massa vistós a ulls de tots per part dels partits majoritaris de masses i, per tant, una insuportabilitat política considerablement superior a la que ja vivim –fenomen aquest que transcendeix a la Salut Pública.

Són nihilistes que rebutgen l’autoritat de Déu mentre el Papa dorm? Potser. Però el fet de no rebutjar l’autoritat del diner els impedeix capitanejar aquest nihilisme i els enfonsa a ser simples corsaris del Capital. Es mouen en progressió, com per una addicció ionqui i primitiva al goig del tràfec d’influències, a ser ells els jutges universals enfront dels jutges que fan dir polítics o, en definitiva, a acumular confrontacions per la fatxenda de veure qui la té més llarga. Són els creadors i descendents d’una dinastia ideològica blindada a la decència i a l’interés públic. En aquest sentit (i des de l’esquerra), no podem fer-los dir franquistes quan des de la perspectiva d’un Estat que ha de salvaguardar el benestar de la ciutadania, ells estan demostrant que ho poden fer pitjor encara que el mateix Franco. Tot i així, tant se’ls fot si els serveix per a seguir prenent-se la mida.

Andreu Pasqual i Faus

Sociòleg

Imatge: www.letra.org

2009-07-26T03:00:00.002+02:00

Lletra sense cançó*

Jo tenia un paisatge per on entrava l'aigua,
vint-i-tantes alegries i una taula que no coixejava;
un barri que mai mentia i on sempre em quedava,
una discussió estúpida a cada calada;

el condó de caixa que no caducava,
el suor que per cada paret es relliscava,
tres llibres de cuina, un bastió de la resistència,
dos ànimes desanimades dins d'una mateixa casa.

Fins un dia que arribà el dia que mai arribava
i el mar no fou altra cosa que una cisterna d'aigua,
l'enyor m'assassinaria en tota cantonada
i l'amor era una palla que al·lucinava

un trist orgasme que sempre es drogava.

Hi havia una ràdio encesa, una bici apagada,
una porta d'eixida cap a una entrada
de borratxera amb lletra i barra salada,
de sobreviure mentre dormia allò que estimava.

Avignon-Sant Joan
estiu del 2009

* Aquesta lletreta ha estat escrita inspirada en el ritme de la cançó i lletra de Joaquin Sabina "La canción más hermosa del mundo". Què li farem, no som perfectes.

2009-06-22T14:57:00.002+02:00

Alfonso Sastre Dramaturgo /Gara. 21-6-09

La prosa y la política

Una entradilla de urgencia. Apenas terminado este artículo, se ha producido el último atentado -esta vez mortal- de ETA y las respuestas rituales del PSOE y el PP. Todo ello parece cerrar una vez más un círculo vicioso y acreditar que la paz en este país es definitivamente imposible. En tal situación, angustiosa sin duda, yo no puedo por menos de mantener tozudamente mi esperanza y deseo remitir a las ideas que expuse en mis cinco artículos, en este mismo periódico (del 23 de septiembre al 18 de octubre de 2008), bajo el lema «Si quieres la paz, prepara la paz».

En esta situación, considero así mismo revalidado el pensar expuesto en el artículo escrito hoy como los grandes temores en él expresados. En tales circunstancias, todo parece más fuerte -y hasta arrollador- que el pensamiento, pero las ideas claras también tienen su propia fuerza. Es en esta convicción en la que yo deposito mi esperanza.

Alicia Stürtze ha estado muy bien planteando, como ella lo ha hecho, el tema de la relación, nunca analizada seriamente (que yo sepa, al menos) entre la política y la prosa como expresión literaria, tema sobre el que yo, modestamente, algo tengo dicho en alguno de mis artículos en la revista «Artez»

Sobre el tema de la prosa mis ideas pueden resumirse así, contra la postura burlesca de Molière: yo estimo que nosotros en la vida cotidiana no hablamos en prosa. ¿Y cómo es eso? Pues eso es, sencillamente, porque cuando hablamos en nuestra vida corriente no ponemos el cuidado necesario -generalmente porque no se dan las condiciones para ello- para hablar bien, o sea, para hablar en prosa, siendo como es la prosa una forma elaborada, artística, poética (que no quiere decir metafórica), del lenguaje corriente. (Nuestros amigos no torcerán el gesto exclamando con desdén: «¡Vaya! ¡Cuestiones semánticas!», como se dice efectivamente en la vida para rebajar la importancia de ciertas cuestiones. Nuestros amigos saben que las «cuestiones semánticas» son muy importantes cuando se trata de algo tan serio como es comunicarnos entre nosotros, o sea, romper las barreras de nuestras soledades. Si no empezamos por ponernos de acuerdo sobre el significado que damos a las palabras que usamos, vanos serán nuestros intentos de entendernos).

Las hablas corrientes -que no son todavía prosa propiamente dicha- son lenguajes incorrectos pero no necesariamente mentirosos, y algo análogo, pero al revés, ocurre con la prosa, que es por lo menos un habla o una escritura «correcta», y aún muchas veces algo más (pongamos, por ejemplo, «brillante») si es una «buena prosa», pero puede ser, ¡y lo es tantas veces!, un vehículo de la mentira, una manera de engañar a quienes se dirige. A este tipo de prosa se refiere Alicia Stürtze en la primera parte de su excelente artículo.

La prosa es ya un arte de hablar y de escribir, con sus reglas (y sus libertades, claro), y ese arte puede ponerse al servicio de las causas más ética y políticamente impresentables, pero también puede y sobre todo debería hacerlo siempre al servicio de la verdad y de la belleza, que no es (la belleza, digo), como ya lo sabe la Filosofía desde tiempos remotos, sino «el resplandor de la verdad».

¿Hay, pues, una prosa que, siendo buena como prosa, es mala en el nivel de la ética política? En nuestra opinión, la buena prosa es aquella que, además de elevar el habla vulgar a los dominios del arte (de la poesía), no sólo no se sirve de esa «elevación» para alejar o incluso ocultar la verdad -empezando por desfigurar lo real-, sino que se sirve de esa elevación para profundizar en la realidad y abrir en ella los caminos de la verdad y, en consecuencia, de la justicia.
Entre nosotros, deberíamos hablar en buena prosa, y nunca -¡claro!- reducir nuestras expresiones (Alicia Stürtze lo dice muy bien) a frases como esa de «¡ha sido la hostia!», que no nos deja saber, si no se investiga el contexto, si lo que ha ocurrido es estupendo o lo contrario: horrible. Hablemos bien, hablemos bien; eso para empezar.

Pero hablemos no sólo bien sino además «bueno» (digámoslo así): o sea, en una prosa capaz de fundar y difundir las ideas de la justicia pendiente y de reclamar nuestras libertades, individuales y sociales. Rechacemos en suma la prosa política al servicio de la mentira y de la opresión. Sepamos que la mentira es también un arte -una de las «bellas artes» como el crimen lo era para el irónico y genial Thomas De Quincey- y que, así, hay un arte de mentir, en el que son duchos los políticos pegados a los poderes del capitalismo, que se desarrolla por y para el sistema, con sus propias metáforas y toda clase de «bellezas» (adornos de su basura).

Nuestra prosa no falsea la realidad para ocultar la verdad, como hace la «prosa enemiga», sino que nosotros hallamos nuestras verdades en el corazón mismo de las realidades que se suceden en nuestro mundo, revelando lo que ocurre ciertamente (la «realidad de verdad») y que se nos oculta por todos los medios al servicio de la perpetuación de estos horrores que estamos viviendo día tras día. El nuestro es precisamente el lugar en el que la poesía, la ética y la política (revolucionaria) se dan y se estrechan fraternalmente las manos.

Por lo demás, la «batalla de las ideas» se expresa en una guerra de las prosas que, tal como hoy se practica en América Latina, bajo el prestigio de grandes dirigentes como Fidel Castro y Hugo Chávez, a quienes Alicia Stürtze cita muy justamente, tiene un origen martiano y es el correlato ideológico o, mejor, filosófico, de una batalla de las prosas o, más bien, éstas son la expresión literaria de esa batalla dialéctica que es el pensamiento. Pues bien, entre las prosas latinoamericanas, tan abundantes en grandes glorias literarias, yo estoy convencido de que se halla en uno de los más destacados lugares la «Segunda Declaración de La Habana» de Fidel Castro. También Chávez es un gran prosista de la justicia y de la verdad, que se expresa en un habla muy brillante que ya quisieran para sí quienes lo tachan despectivamente de «populista».
Volviendo a nuestro continente, hemos de decir que Europa es uno de los espacios culturales donde hoy se dan las mayores perversiones y usos mentirosos de la prosa -una prosa al servicio de la mentira- en los ámbitos político, ético e ideológico, y ello pone en evidencia una base cultural muy pobre que a veces roza el analfabetismo y otras directamente la infamia moral, como ha sido ahora el caso de un dirigente del PP, Iturgaiz (de quien me han dicho gentes que lo conocieron de mozo que entre sus vecinos era considerado como «el tonto del pueblo»), el cual ha expresado en una prosa maloliente, propia de una defecación, su deseo de que los miles de personas que hemos votado a Iniciativa Internacionalista-La Solidaridad entre los Pueblos para las elecciones al Parlamento Europeo, seamos «fumigados». En sus sucias palabras se advierte una miserable nostalgia histórica de las cámaras de gas nazis. ¡Qué barbaridad! ¿Y no es perseguible de oficio esta amenaza de que una buena parte de la población que habita en los territorios del Estado español y que, precisamente, aboga por la paz y por una negociación como la única vía que podría conducir a ella, sea encerrada en una cámara gigante y que se abra la espita de un gas letal? ¿Qué se estaría diciendo ahora de nosotros si a alguien de nuestra parte, en un mal momento, se le hubiera ocurrido decir una barbaridad semejante referida al señor Iturgaiz y sus correligionarios? ¿Cómo nos habrían puesto de violentos y peligrosos asesinos y predicadores de la muerte?

Pero, yendo al fondo de la cuestión, y dirigiéndome ahora al PSOE, partido al que me gustaría ver recuperando al menos una parte de su honor perdido, ¿es verdad -es incluso posible- que ustedes no vean que el problema no es que haya una pequeña banda (pero además enorme) (!) de asesinos de largos colmillos y sedientos de sangre que, como ustedes y sus amigos dicen, sólo saben y desean matar? ¿Es verdad, pues, que ustedes no ven algo tan visible como esto: que aquí hay un serio conflicto político que sólo podrá resolverse en términos políticos? ¿Es verdad, en fin, que ustedes no se han dado cuenta todavía de que la solución de este conflicto, que tantos dolores acarrea, está en la posibilidad de una negociación? ¿A qué medios «más contundentes» se refiere usted, señor López? ¿Va a seguir detrás de las ideas gasógenas de ese pobre tipo del PP al que antes he citado?

De ser así, Dios nos coja confesados, porque nos esperarían y amenazarían tiempos de mucho dolor en lugar de la paz, que nunca se conseguirá, evidentemente, si lo que deciden ustedes es aniquilar a una parte mayor o menor de nosotros en esas nuevas cámaras de gas inspiradas por ese personajillo, Iturgaiz. Entonces, ¡pobres de nosotros, pero también de ustedes!

Anexo- Las referencias citadas:

«Iturgaiz cree que Iniciativa ha dejado con el culo al aire al Constitucional y pide fumigar a los acólitos de la banda». («El Correo Digital», 25 de mayo).

Patxi López: «Desde luego, tenemos que ser, desde la política, mucho más contundentes a la hora de intentar que no haya ni un solo espacio público para los que no asumen las herramientas de la democracia» (?). «Desgraciadamente, ese mundo del abertzalismo radical sigue teniendo su fuerza». (GARA, 11 de junio de 2009).

Imatge: http://elsilenciodelosborregos.files.wordpress.com

2009-06-04T18:00:00.001+02:00

Cançó per a la quilla Vero

Buscant el Cadis de Crist
i no content per haver-me pixat
en la “una, grande y libre” he pensat
en estar avui ací.

Obri el xiringuito de la vida
a Harvard, Paella City,
Casa d’Espanya, pets de whisky,
una de “ida” i tres de “vuelta”
de Sant Fernando fins a l’esvelta
República beata de Camps.

Qui m’espanta la mort de l’hort?
Qui canta a aquesta infanta,
quanta bellesa, quina santa!
que fins a un gai se li planta
i no sap dir-li que no

Estaves, com et diria,
feliç i un poc dolorida
d’enconyar-te aquell dia
i guanyar-li la partida
a l’Eros d’un nou amor;

el “pisha” i grunyidor,
que si Eivissa, Mar sense Juana,
moto ciclada més altra cana,
acidosis de caps de setmana,
birra de mirra i palles amb cremor;

et fecunda besos als llavis
i et reserva l’esperma del savi
com un escapulari
amb la imatge del teu cor.

Visca la pluja, a baix el sol!
boira de plor crepuscular
i la lluna que li agrada mirar
com el vent s’emporta la por.

Currat!

2009-05-22T18:46:00.000+02:00

Jo no hi sóc on tu vols ser-hi

2009-05-11T01:23:00.001+02:00

És precisament quan tot el món dorm que la nit treu les urpes; un insomni que s’enfila fins el veí del quint i el plaerós crit insospitat de la veïna del tercer, mulla les tendres paraules que avui no escoltaràs. I mentre al·lucines un cigarret de justícia, el gos brut i policia que malviu al terrat et lladra una copla que finiquitarà udolant amb uns versos silvestres.

El demà fou ahir, què no te’n recordes? No degueres cremar aquell diari del futur mentre jeies sobtat pel bes de la malenconia; tanmateix, la nostàlgia estúpida i barata d’allò que mai succeí i que, ara mateix, t’alegres en rememorar. No hi ha més fàstic que pensar en tornar a repetir-ho com una realitat anònima, però, amb el referent alegre d’un pegat carnós. Quanta hipocresia...

Tan sols calia dir-te que no sé dir el que no sé fer. Se’m foten les continuïtats.

2009-05-08T12:33:00.003+02:00

Tot ho esperaves del teu fill. Te'l veies
créixer, parlar en castellà. Et pensaves
un dolç futur de confortants poltrones
de vímet, al carrer de Mendizábal.

Si ara et pregunten pel teu fill, no saps
res d'ell. Pel món. t'inventes uns retalls
de cartes que no reps. I dolça, el penses
en algun lloc, parlant en castellà

amb els senyors, fumant amb els senyors.
Si abans te'l veies, te l'inventes ara.
Sola en la casa de brancudes bigues,

del corral ample i oblidat, amb una
conca entre els peus, te'l penses, te l'inventes,
amarga dona del meu poble, mare.

Vicent Andrés Estellès

Mort i pam. Antologia

Toca-la altra volta, Joaquin

2009-05-01T18:27:00.000+02:00

2009-04-26T20:43:00.003+02:00

Article sense nom

Del que no es pot parlar, és millor callar-se

LUDWIG WITTGENSTEIN

Això fou una vegada una parella d’enamorats que, com que estaven enamorats, discutien. El motiu de la discussió no era altre que si posar fi, o no, a una relació erecta de dues setmanes.

Després que ell demostrés no anar a moure cap fitxa davant de les pregàries d’ella per a seguir amb la relació endavant, aquesta saltà de la cadira i li absorbí mig litre de sang d’un xupetó al coll. El seu cervell, salvatgement necessitat d’una transfusió urgent, sols captava les raons que li retransmetien les carícies de l’amant al seu entrecuix; això era, com sempre s’ha dit, tot un cop d’estat. Però com ocorre a tots els cops d’estat, sempre s’acaba oblidant la regla, i al cap de poc temps vingué el primer retard en la menstruació d’aquesta aliança carnal. Això fou més que suficient per a encetar una segona i poc casta discussió. El final fou, si més no, el mateix: ambdós acabaren clavats al bany d’una xocolateria de diumenge. No hi hagué preservatiu, però sí un imperi d’espermatozous buscant algun òvul pel terra pixat d’un urinari unisex. L’adolescència és sinònim (molt al nostre pesar) de coitus interruptus.

Turmentat, ell li ho confessà tot al cura del seu barri, qui l’agafà per l’orella i l’arrossegà a tota pressa defora l’església per a dirigir-se al lloc del crim. Amb un microscopi homologat per l’anticiència, ambdós es posaren a buscar un hipotètic òvul que estigués en vies religioses de fecundació al marge del calor d’una mare i l’amor d’un pare. Sense trobar res, el funcionari de Déu va témer el pitjor: l’òvul podia haver sigut segrestat per una parella d’homosexuals. “Per què no et posares el condó? –es reprimia el cura preguntar-li a l’adolescent –. Per què?”.

I mentre ell hi era amb el seu cura buscant-li raons a impossibles, a ella li se li anava cultivant un cigronet al ventre. Un cigronet, però, amb una malaltia autoimmune; una mare, però, amb una malaltia autoimmune; un pare, però, amb una malaltia autoimmune. Igual que malvisqueren, malmoriren estúpidament. Aqueix mateix dia, la televisió retransmetia a gent obscena cridant i defensant ideologies autoimmunes en raó de no-sé-quin Déu. Mentrestant, la realitat paria una altra història com aquesta.

ARA

Imatge: yerbasana.cl

La fi del món

2009-04-21T00:06:00.002+02:00

És possible que trepitgés amb qualsevol pensament que no era dels seus. Qui sap. Allò segur és que creia fer el que sempre havia volgut ser, sense parar-se a reflexionar, ni tan sols per un segon, d’on collons venia aquell zimzueig de vés tu a saber on.

Damunt de l’altar hi era aquella idea, vestida d’un blanc de noces que feia tremolar mars i ultramars. Els pares, orgullosos per casar a tal idiota, acudiren a la boda; el fill començava a tenir un principi, però, de merda. Tanmateix, acudiren (i tant que acudiren). No hi hagueren llàgrimes d’emoció, ni cap cura que no fos pagat com a una prostituta de luxe. Fou increïble... Li jurà fidelitat a la idea mentre es pixava damunt! La cerimònia s’allargà durant més de sis hores a causa d’un control antialcoholèmia que els locals disposaren a l’eixida de l’Església postdemocràtica. Després hi hagué un suïcidi col·lectiu que la premsa no dubtà en atribuir a una secta. Merda de món...

Al riu anem!

Imatge: osonacomarca.com

2009-04-20T02:49:00.000+02:00

Qui em busca les pessigolles en aquesta carn endurida i tallada pel càstig

d’un naufragi per la senda del suor;

de la calidesa d’un alè en la taula d’enfront

que reviscola el foll viu, àlgid

i buit per fora, que no escriu lletres de desamor.

Per què no s’encén un bes

en cada paraula d’abans i de després?

no és una pregària la que incinera

aquesta calada plena de rancor?

Per què la lluna em dóna l’esquena i se’n fot

quan de mi és ella la primera riallera!

S’amaga un destí darrere d’un desconsol

i suaument olora la llàgrima d’un plor

més alegre que trist, més viu que mort,

que es fuma el manual de la meua vida

i crida, com la calor que contreu el llençol,

per un rebolcó que siga cosa de dos.

Ara no hi ha sequera ni rec,

sinó un tic-tac que ressona per dins d’un calabós

i per defora de les benes del llampec,

tímid i vergonyós, que t’escriu,

mot a mot, aquestos versos poc altius

que moriran (i no de rebot) com la merda

que s’endú la corrent del teu riu.

Andreu

Telegrama a Camps

2009-04-15T19:47:00.001+02:00

Per a entendre el comportament de la classe política valenciana partim amb un problema educatiu que és de base i que, a més, es concreta amb una assignatura optativa existent a la ESO anomenada ètica, la qual es contraresta –vés per on– amb altra que rep la rúbrica de religió. Antítesi? Ja ho debatrem en un altre article, que no en aquest perquè volem navegar per altres vessants.

Exposem un cas pràctic: per a entendre perquè un president autonòmic vesteix amb vestimentes caríssimes i que, a més a més, li prenguen les mides a l’hotel Ritz, no és una qüestió que puguem analitzar si no anem més enllà d’allò que considerem que està bé (l’estètica) i d’allò que està mal (res d’austeritat institucional en plena crisi economicosocial, tant a nivell local com global). Així, cal percebre aquestes coses entenent-les més enllà del bé i el mal, perquè a aquestes realitats tant se’ls foten les nostres opinions crítiques –opinions que naufraguen dins de bucles metafísics que no troben altra eixida que el de l’úlcera o l’autodestrucció intel·lectual. L’eixida per a tot açò és la de no pensar-ne més (i, llavors, es riuen ells) o la d’imaginar-s’ho amb un final en què la Justícia fes justícia (i, aleshores, ens descollonem nosaltres). Deixem les valoracions, doncs, perquè les execute una Justícia utòpicament independent del poder polític.

Què ens queda a la societat? La moral. I això què és? La crònica periodística que presenta a un president empaperat pegada a la porta del frigorífic de casa i, si hi ha qui no té frigorífic, en el propi front per a les properes eleccions autonòmiques. Qui no tinga res de les dues coses anteriors, pot anar-se’n a fer punyetes i tornar a la partida de cartes mentre la democràcia se’n va a la merda. O exiliar-se.

Al riu anem!

Una de fills de putes

2009-03-27T17:01:00.002+01:00

2009-03-27T12:34:00.003+01:00

JUAN JOSÉ MILLÁS

¡A trabajar, coño!

En lo que la acción política tiene de relato, comienza a dar muestras de agotamiento insoportables. No se puede ofrecer a los espectadores (a eso hemos quedado reducidos los votantes) el mismo guiso narrativo, recalentado al microondas, durante dos semanas (véase, por ejemplo, el asunto de Kosovo). Pónganse ustedes, los actores (a eso han quedado reducidos los políticos), en los zapatos de un ciudadano en paro que lleva siete días escuchando que si Kosovo sí, que si Kosovo no, que si las formas, que si el fondo, que si ahora estamos de acuerdo, que si ahora discrepamos. Y así un día y otro, una hora y otra. Parece una serie de TV atascada, una serie de repetición, una mierda. Si eso ocurre en un asunto en el que están de acuerdo, ¿qué tortura no nos infligirán cuando disientan? No hay nada peor para un relato que la previsibilidad y son ustedes más previsibles que un mal chiste.

Tan previsibles son que nos acaban de confirmar lo que sospechábamos: que de 350 diputados sólo 34 tienen dedicación exclusiva (el resto va cuando hay votaciones). Por lo visto, cuarenta y seis millones de ciudadanos no se merecen 350 representantes a jornada completa. Resulta que el escaño es una llave para abrir puertas, para sacarse un sobresueldo. Eso sí que es un escándalo, eso sí que merecería dos semanas de debate. Ahí tienen a Michavila forrándose, a Pizarro forrándose, a López-Amor forrándose, a Ángel Acebes forrándose... Comprende uno que les falte tiempo para construir nuestro bienestar, que (hablando de incompatibilidades) es incompatible con el suyo. ¿Pero ustedes conocen la situación? ¿Están al tanto de lo que nos pasa? ¿Tienen idea de lo que es el miedo a quedarse sin trabajo, el pánico a la cola del paro, el terror a que el cajero automático te devuelva la tarjeta de crédito? Ya está bien, coño, pónganse a trabajar.

EL PAÍS.COM 23-3-09

Abajo el Alzheimer/ by Xavi Krahe

2009-03-25T19:44:00.000+01:00

Unes línies...

2009-03-05T12:04:00.003+01:00

Aquestes línies són fruït de l'avorriment, de la son... de la desesperació. Estem rodejats d'elements que ens posen a parir (persones amb una veu molesta; cervells que no pensen altra cosa que allò que els donen per pensat; estúpids que en acaronar un mínim de poder, ignoren que són carn de canó d'uns peixos que són més grossos que ells). La gent es distancia de la gent. La massa és imbècil.

Ningú té en compte a ningú, i la vida esdevé un curtcircuit que parix malentesos. Cal reconéixer que la capacitat de l'inconscient per absorvir tota la merda acústica i visual que circula pel nostre entorn és, si més no, impressionant. Després se'ns apareix als somnis, i és per això que ben poca gent sap interpretar allò que somnia -els qui no ho saben acudeixen al psicoanalista: altra pèrdua de temps. Evidentment, la resaca és manifesta a les relacions sexuals (qui dimonis pot gaudir del sexe quan el pensament desboca coses sense sentit?).

I res més. Aquest seria el diari d'avui en Al riu anem!. Un dia que cal oblidar i/o resuscitar quan s'acabe la jornada laboral. A vore si revifem l'estat d'ànim mundial i provoquem una cardada de tots d'una.

Salut i República!

ARTISTA

2009-03-02T13:02:00.000+01:00

Alt i clar

2009-01-25T17:41:00.001+01:00

2009-01-08T13:03:00.001+01:00

2009-01-02T01:50:00.000+01:00

Necessitem un feliç 2009

2008-12-31T15:53:00.003+01:00

Deixant les hipocresies de costat i centrant-nos-en en la hipocresia de la hipocresia, tot i més que desitjar-vos un bon any us fem la pregària que necessitem un bon any. El desig és un principi de plaer, la necessitat un principi de realitat. Com és això? Doncs això: que necessitem, no sols un any, sinó una finitud temporal millor que la ja existent (siguen dies, mesos, anys, segles...).

L'inconscient és com el mar: pots llençar ben a dins tot allò que pretens oblidar, però no pots evitar que temps després t'ho torne a treure a la vora. La memòria per tot allò que ha sigut i que segueix sent i, el fet de valorar-la més enllà del bé i del mal, ens permetrà calcular millor una arribada definitiva a la felicitat que el Poder tant desitja i que, nosaltres, necessitem.

El dit: el passat fa olor a cul de cigarreta i d'algun que altre orgasme feliç. No ens conformem amb això i busquem l'envestida mundial que duga ja d'una maleïda vegada la pau a tots aquells que ni tan sols la coneixen com a concepte. Els Déus poden retransmetre gràcia a través dels seus funcionaris, però aquests no tenen, sota aquestes condicions, cap tipus de gràcia. Que cadascú ho interprete a la seua manera sense considerar-se superior o inferior a qualsevol altre i, tal vegada, puguem conviure sense fer l'imbècil.

Salut i llibertat!

Andreu

Fotografia: elpais.com

Gaza...

2008-12-29T18:18:00.002+01:00

Silenci!

Silencia't;

calla't.

Mut!

...

Foto: elpais.com

No tot va a ser follar

2008-12-22T14:58:00.001+01:00

Conte per a Isabel

2008-12-11T18:39:00.003+01:00

Conta el Gnom Sense Cognom una història ben trista:

Açò diuen que era una dona molt pobra, molt pobra i molt sacrificada. Un dia es disposava a fer una sopa de quasi no res per a la seua família i, en passar el drap per la farola, va aparèixer dins un gnom.

- Demana’m un desig i te’l concediré –digué el gnom.

Però aquella dona no tenia ja cap desig. I com que era tan pobra, no contestà i incorporà el gnom a la sopa.

Josep Vicent Marqués, Amors impossibles . Edicions 3i4

Il·lustració: no recordem la pàgina web

Brut de beguda seca

2008-11-11T12:56:00.002+01:00

Pels carrers de la matinada caminava moribund i custodiat per la poca llum de les faroles, que anava filtrant-se a través d’uns grans arbres. Un asfalt deteriorat i foradat pel pas del temps m’advertia de qualsevol croada. Les façanes velles i negres guardaven restes de nius de coloms que, com jo, havien emigrat.

Dos dits d’un vi de merda encara quedaven en aquella ampolla que abraçaven les meues mans. Brut de beguda seca i d’algun que altre vòmit, m’arrossegava fins on em permetia la fatiga i cridant, de quan en quan, com cridava el pirata.

Jo era nàufrag i naufragava a la deriva d’un horitzó que, d’improvisat, imaginava. El meu vaixell s’enfonsà desprès d’haver encallat en el més lamentable i tenebrós bar de tota la ciutat. Enganyat per un cant de sirena..., em vaig ofegar.

Text: ARA!

Fotografia: google maps + paint

2008-11-09T20:34:00.002+01:00

Aquest camí que deixo enrera és llarg

però em vull lleuger del seu bagatge,

que res no em valen tants d'atzars,

ni els vells camins, ni el blau del mar,

si dintre seu no sento com batega, hi batega,

el fràgil art de la tendresa...

Del teu amor ho espero tot i tant

que en faig un cant pel meu capvespre,

estimo l'ànsia dels teus ulls,

l'impúdic arc del teu cos nu,

però amor t'estimo encara més i sempre, més i sempre,

sabent-te esclau de la tendresa...

Del dolç batec de la tendresa

que espera...

la tendresa

que exalta...

la tendresa

que ens cura quan fa por la solitud.

El món que visc sovint no el sento meu

i sé els perquès d'una revolta,

misèria i guerra, fam i mort,

feixisme i odi, ràbia i por,

rebutjo un món que plora aquestes penes, tanta pena,

però tot d'un cop ... ve... la tendresa.

Ah, si no fos per la tendresa

que espera...

la tendresa

que exalta...

la tendresa

que estima quan fa por la solitud.

Lluís Llach

Tendresa

2008-11-05T20:03:00.000+01:00

Notes sense fum

2008-11-04T11:10:00.003+01:00

Em falta el tabac des de ben matí. El cambrer em pregunta que com puc escriure a aquestes hores, responent-li que de la mateixa manera que ell pot articular paraula. No sóc jo qui escriu, sinó el meu inconscient: ell parla per mi.

I a l’inconscient li falta el tabac des de bon matí! El meu cos i llur ànima fumen tabac de rutllar, i aquest sols és accessible als estancs. Encara és prompte i no n’hi ha cap d’obert, així que em cal un bon esforç: avui no hi ha cigarret matiner, sinó un involuntari acte de fe sense combinació; sols café o un fum que no és meu. De moment ho duc prou bé i tan sols em sua l’esquena –ha plogut molt i no sé si m’he refredat. Escric amb la mateixa mala lletra que sempre, pel que tampoc sé si estic nerviós. Mire la màquina de tabac d’aquest bar i em pregunte: «per què no n’hi ha del que jo vull? Tant de millor –pense posteriorment–, és bo tindre l’accessibilitat del meu plaer limitada; si no fume dins del cotxe no em caldrà l’esforç per deixar-ho de fer quan reunisca les forces suficients per a deixar de fumar, ídem si hi sóc davant de nens i nenes o al costat d’una bescollada de ma mare. L’experiència diu.

L’hàbit del fumador és un hàbit mental i cultivat durant el llarg de la vida. Aquest cultiu se’ns reforça externament, perquè el tabac (al mateix que l’alcohol) resta encallat en la nostra cultura; i la cultura és història; i la història és inconscient; i l’acte inconscient forja més de la meitat de la vida de cadascú. No em puc remuntar fins el dia en què vaig començar a fumar, perquè el fet de poder-ho impedir no impediria que hagués fumat més endavant; primer som com som (fumadors) i després com hauríem de ser (exfumadors). Aquesta seria la dialèctica d’aqueix absurd.

Recorde la il·lusió del primer cigarret del dia als catorze anys, just abans d’anar a l’institut. Recorde, també, la falsa il·lusió d’un bon aroma. Ara ja no: ara em fa tossir, però amb menys intensitat que com tus l’home que tinc segut a la taula del davant –el qual reuneix totes les paperetes perquè puga assegurar, no sense un cert dubte, que pot tractar-se d’un exfumador. Entre la meua adolescència i l’home que seu davant de mi em trobe ara mateix, però situat més pròxim a la realitat del segon; una realitat que encara estic a temps d’impedir que esdevinga. A hores d’ara, l’inconscient sembla seguir pesant més al meu cervell que la carència de nicotina, ja que ella mai em deixaria escriure tot açò perquè ho considera una infidelitat pura i dura. El vici és impur i blanet, com ho és l’esperma i el penis del fumador històric. Cal que cadascú reprenga la seua història per les banyes.

ARA!

Imatge: www.geometrus.com

Tralla

2008-10-07T00:38:00.000+02:00

Al riu anem! us demana disculpes per tot aquest llarg període de desinformació i desmemòria de les nostres activitats. No us molesteu més del que cal, ens agrada ser imprevisibles per a les coses que encetem i acabem quan ens plau (perquè sí).

No obstant, és de justícia que sí us donem un cop d’avís d’allò que estem duent entre mans. El nostre programa radiofònic deixarà d’emetre’s com d’habitual per esdevenir més inhabitual. Ens expliquem. Hem decidit deixar en mans de l’assemblea de Ràdio Malva el nostre espai radiofònic perquè en facen l’ús més escaient que estimen i, alhora, sol·licitar un altre espai que està subjecte a entrevistes i altres històries. Al riu anem! ha pensat d’iniciar un tour d’entrevistes amb tot tipus de gent (del món de la música, la política, de la prostitució, de la delinqüència a les dictadures, de la pornografia improvisada, etc.) i, a més a més, fer-ho tot com s’ho mereixeu; hi haurà dies que merescau una patacada al cul i altres que ens pagueu un bon sopar mullat de vi d’autor. Això és sorpresa, així que ahí us deixem el morbo de l’assumpte.

No patiu per la imprevisió del punt d’inici de tota aquesta històrica, us avisarem. Pel que fa a la resta, res més. Així que punt i final, açò s’acaba.

Salut, República i que li peten a Gonzalez Pons.

Al riu anem!

Imatge: mondarindisoja.spaces.live.com

2008-10-03T18:45:00.000+02:00

TASIO, GARA 3-10-08

Què és sociologia?

2008-09-18T14:54:00.002+02:00

Ai, Carlitos...

2008-09-18T14:54:00.001+02:00

2008-09-14T12:41:00.000+02:00

Tasio, GARA 14-9-08

2008-08-16T10:35:00.000+02:00

Un amor brusc i salvatge / Diari Levante, 16-08-08; Andreu Pasqual i Faus, * Sociòleg

Estimada llengua anglesa: no ens entenen. Hi ha sociòlegs que sols fan que afirmar que vivim en un món hipermodern, on tot està globalitzat fins la medul·la i que els seus riscos estan condicionats, socialment, a la falta d’enteniment entre les civilitzacions. Aquesta explicació sociològica fonamenta la nostra Llei: cal parlar en anglès sense saber ben bé què és el que anem a parlar. Necessitem entendre’ns, estimada llengua anglesa, i per fer-ho, et necessitem al nostre sistema d’ensenyament-aprenentatge (For offering the new glories to Spain, all unanimously, brothers you come to us).

Cal que eduquem a la ciutadania valenciana, lloada llengua anglesa, però ens trobem amb una sèrie d’impediments. El primer d’ells són els valencians que parlen valencià i que, a més, volen (al nostre parer) la anormalitat d’una educació en valencià per als seus/es fills/es. Com va món... Efectivament, es tracta dels irreductibles poblets que resisteixen la imperiosa influència acultural i castellanitzadora de Valence City i del power of the Valencian government & Co. Un altre impediment són els valencians que parlen castellà i que, a més, volen la normalitat d’una educació en castellà per als seus/es fills/es (perquè no s’extingisca, ja que el valencià domina aclaparadorament tot el nostre entorn lingüístic i social). Ens anava requetebé tenir als valencianoparlants en contra, però no comptàvem anar més enllà i arribar a enfrontar-nos, també, contra els castellanoparlants d’aquesta exterra de moros i fe campejadora. No et volen al poble ni a la ciutat, exitosa llengua anglesa, si no és dins d’aqueixa assignatura obligatòria que tenim a les escoles i als instituts sota la rúbrica d’Anglès. Quina societat més carca ens ha tocat manar, oi my love?

Ara un tribunal ens diu que sí, que podem aplicar una assignatura anomenada Educació per a la Ciutadania en anglès, però que caldrà avaluar-la en valencià o castellà perquè així estan fixats els criteris d’avaluació per Llei. Tant se’ns fot. No ens importa què diran les Lleis i els Tribunals, perquè el nostre amor, oh! llengua anglesa, és un amor que no necessita la benedicció de ningú que pose o alce fronteres (des de la dels consells escolars, fins a la del govern central –i si algun director d’institut t’emprenya, l’arrencarem del lloc a tires i que la Conselleria Inquisitorial se n’ocupe). El dia que nosaltres (i ningú més!) manem a Madrid, farem l’amor a les aules sense el condó que ens imposa la Justícia. Ben bé que tots dos ho sabem, because the use of condom is immoral in all the societies of the world.

2008-08-12T02:30:00.001+02:00

Carta d'ARA! a Risto Mejide

2008-07-15T02:27:00.000+02:00

Encaixes a la perfecció en aquest projecte televisiu. Exactament, eres l'únic impuls mediàtic que li resta: un impuls perfectament premeditat -amb un contingut, també, força premeditat, però amb unes formes que delaten com pertanys a una de les peces que ja havien estat previstes. Les teues anàlisis evoquen una subversió que ja ha estat conversa "a priori". Les coses com són, què dimonis? Exclusiu, sí; novetós, també; natural, res de res.

Eres un objecte més d'aquesta parafernàlia: un objecte falsament subversiu. Així són les construccions d'un "alter ego" mediàtic, no? Cal dur els cigrons a casa: la vida és així de cruel i puta. Tornes a representar (que no presentar, ja que no és una cosa teua) unes actituds, opinions i creences força tendencioses i força consumibles. Sols eres el missatger, així que li peten a tots els teus destinataris.

En fi, que et vaja bé i ja ens diràs quina és la recepta per a escriure llibres d'aqueix volum com si res. Podràs erigir-te com una referència crítica, però mai com un referent, perquè eres massa real per a ser vertader. Una crònica del moment que ja estarà donant-te lloc (a tu o a qui t'escriga) per fer-hi un altre muntó de paraules mecanografiades. Això se'n diu una cagalera escrita.

Salut i força en el canut!

Al riu anem!

Des dels Països Valencians del sud

PD: qui cony els fa cantar aqueixes cançons? Quin fer la mà, hòstia puta!
PD2: no m'ha eixit dels collons traduir aquesta merda, així que el carca de torn que es queixe, per mi poden petar-lo enllà en l'ample. Com va món...
PD3: si no eres tu qui llig açò, que et peten a tu també.

Compareu-ho amb la fórmula 1

2008-07-06T12:41:00.000+02:00

Mai hem tingut una àvia

2008-07-05T01:48:00.000+02:00

Hi ha vegades, en les quals, s'acaben les vegades. Mai s'explica suficientment bé una qüestió, com mai acabem de preveure l'esgotament de la paciència d'aquell/a que ens escolta. Podem tindre un projecte, una bona notícia o, inclòs, un amor que entregar amb les mans, però no la certesa que serà rebut amb tot el seu significat net. Els camins s'esgoten, els somnis també; l'obsessió ens fa esquizofrènics.

Sobtadament, les idees esclafen les raons. El plaer incontrolat és una reacció emotiva, que si no hi és compartida per l'altre rebenta amb la forma d'una traïció inadvertida que acaba amb tot tipus de respecte. Certament, més d'una vegada hem perdut els respecte cap a nosaltres mateixos, i hem arrossegat la penitència d'una incomprensió que ha creuat de banda a banda tot allò que hem dit i fet durant llarg temps. L'autocrítica no és vàlida quan aquest mal ja ha estat fet. L'autocompassió, menys.

Açò és un pensament en veu alta, digueu-ne (si voleu) pessimista, del que és la lectura de l'alliberament de tot un poble. És la incertesa de no saber què escriurem demà davant la impotència que la història s'escriu tota sola. De moment, ni això: ens l'escriuen altres que no som nosaltres. Com l'infant, la nostra veu encara no té autonomia. Què voleu que hi fem? Mai hem tingut una àvia.

Imatge: rohaiju.blogia.com

2008-06-29T20:07:00.000+02:00

Santiago Alba Rico Filósofo /Gara 29-06-08

Wikipedia: ni libre ni de izquierdas

Wikipedia, la enciclopedia libre, acumula dos formas de «autoridad» a los ojos de los lectores: la del formato «enciclopedia» y la de su soporte tecnológico abierto y en permanente construcción. La versión castellana la hacen 5.000 personas; la leen millones. Por eso, a contrapelo de sus principios programáticos, se ha convertido, no podía dejar de convertirse, en un «campo de batalla» cuya relación de fuerzas reproduce sin muchas diferencias la del mundo exterior. Y en el que, en consecuencia, las pretensiones de «neutralidad» sirven de excipiente a intereses políticos muy particulares y, a veces, extraordinariamente agresivos.

Este es el caso de Palestina, ocupada sobre el terreno por Israel, y ocupada también en la Wikipedia. Un breve recorrido por las entradas relacionadas con Oriente Próximo basta para poner de manifiesto una innegable parcialidad «neutral» a favor del proyecto sionista. A medida que uno lee -de rama en rama- ve configurarse ante sus ojos una constelación que coincide estrictamente, con más o menos elegancia, con la doctrina propagandística oficial del «Estado judío»: la interpretación capciosa de la resolución 242, la consideración de los territorios ocupados como territorios «en disputa», la negación del pueblo palestino -y de sus derechos- so pretexto de que nunca constituyó un Estado soberano antes de la partición de la ONU y, del otro lado, la insistencia en la continuidad histórica de la presencia judía en la región, el historicismo fraudulento (con apoyo en la Biblia) mediante el que se legitima la reclamación sionista de Palestina, la aspiración común y secular al «retorno» por parte de los judíos expulsados por el imperio romano, la consideración del «judaísmo» como un «pueblo» y una «raza» más que como una religión, la «inocencia de las armas» sionistas en la guerra del 48 y la huida voluntaria -o inducida por los propios vecinos árabes- de los palestinos durante la Nakba (junto a la ocultación de fuentes israelíes y judías contrarias a todas estas tesis). Hasta los pequeños detalles están manipulados a favor de Israel. La entrada «Barrera israelí de Cisjordania» (denominación muy «neutral») dice con sobriedad descriptiva, a pesar del Tribunal de la Haya: «La Barrera israelí de Cisjordania es una barrera construida por el Gobierno de Israel con finalidad defensiva». En la entrada «Israel», con el mismo aplomo imparcial, se declara en la introducción (lo único que lee la mayor parte de los lectores) que «Israel es una democracia parlamentaria y el Estado-nación de la gente originaria de la Tierra de Israel» (las cursivas son mías) y que «tiene una superficie de 22.145 km2» (cuando jamás ha fijado sus fronteras y el injusto plan de partición de 1947 le concedía sólo 14.500 km2). Las entradas correspondientes a algunos de los asentamientos y colonias israelíes en Cisjordania (Modi'in Illit, Beitar Illit, Ariel) describen olímpicamente estos puñales de la ocupación como «ciudades israelíes» situadas en el distrito israelí de Judea y Samaria. Existe una entrada para «Judea y Samaria (Distrito)». No existe una entrada para «Palestina», a pesar del reconocimiento de sus derechos por parte de la ONU.

Se dirá que la ventaja de Wikipedia es que el contenido de sus artículos puede discutirse en foros abiertos y es fruto de un «consenso» (como si el error y la injusticia se convirtiesen en verdad y legitimidad por «consenso»). El problema es que, como en la polis ateniense, son muy pocos y siempre los mismos los que deciden, y la participación democrática está desde el principio desequilibrada por la ausencia de contrapuntos izquierdistas sólidos y combativos. Invito a los lectores a visitar las páginas de discusión en torno a las entradas «Sionismo» e «Israel». En ellas, Kordas, Cansado y Yonderboy (heterónimos de tres activísimos miembros de la Wikipedia) sostienen con belicoso autoritarismo y encomiable preparación técnica... todos los mitos fundacionales del Estado sionista. El resultado final, como todos los lectores pueden comprobar, se aproxima mucho más a la posición de los tres guerreros sionistas que al de sus interlocutores en el foro, que apenas si tratan de introducir algunas tímidas correcciones. Añadiré que la entrada «Israel» está protegida, es decir, no puede modificarse por parte de los usuarios a la espera de que la discusión dirima definitivamente su contenido. El mecanismo parece sensato, pero lo cierto es que la advertencia de provisionalidad es tan estable como el propio texto al que tienen acceso los lectores; la estable provisionalidad de la entrada «Israel» es la decidida por Kordas y Cansado, blindada provisionalmente a todo cambio.

Añadiré también que Cansado, Yonderboy y Kordas, además de «bibliotecarios» (es decir, administradores de la enciclopedia virtual), forman parte del Wikiproyecto Israel. Los Wikiproyectos son también sensatísimos grupos de trabajo especializado que se encargan de tareas asociadas a un tema concreto. La del Wikiproyecto Israel, según declara su propia página, es la de «garantizar en lo posible que Israel sea tratado de forma ecuánime y neutral en la Wikipedia» a partir de la constatación de que «existe un importante sentimiento antiisraelí en el mundo, de carácter político». No se puede ser más claro: la «neutralidad» está representada por el punto de vista de Israel. ¿Puede extrañar a alguien que Kordas haya sido uno de los promotores de la censura al medio de información alternativa «Rebelión» en la Wikipedia?

Nada de esto resulta sorprendente: este sesgo pro-sionista puede encontrarse también (menos marcado) en la Enciclopedia Británica o en la Larousse. Lo sorprendente es que la izquierda haya creído alguna vez, y siga creyendo, que la Wikipedia es un proyecto «de izquierdas». No lo es y no tiene por qué serlo. Como escribe Ariel Zúñiga en su defensa, se trataba originalmente de una iniciativa de «elitismo democrático», lo que sin duda la convertía ya en un instrumento interesante y superior a sus ancestros. Como el saber tiene que «atarse» a ciertos procedimientos internos de rigor y verificabilidad, para que la Wikipedia fuese al mismo tiempo «democrática» y «enciclopedia» (y no «libre», concesión puramente publicitaria al liberal-libertarismo tecnológico dominante, pero incompatible con la producción de conocimiento) tenía que proveerse muy justamente de procedimientos administrativos de control. Pero vivimos en un mundo en el que por todas las aperturas se cuelan las mismas fuerzas, las realmente existentes bajo el capitalismo globalizador. Y lo que ha acabado ocurriendo es que el carácter «democrático» de la Wikipedia ha permitido que los más fuertes en el mundo se hayan hecho fuertes también en la «enciclopedia libre» y esos procedimientos legítimos de control se hayan convertido -como en nuestros parlamentos y nuestras instituciones- en herramientas de una dictadura «neutral». El caso «Rebelión» no es sino el indicio revelador de una deriva burocratizadora y antidemocrática -por usar de nuevo las palabras de Ariel Zúñiga- que amenaza con «ideologizar» definitivamente (contra la izquierda) las entradas no científicas de la Wikipedia.

Lo que la izquierda debe comprender es que se trata de proteger, y no de abrir, nuestros medios; y que la gran ventaja de internet es que podemos «vallarlos» frente al mundo, que es de lo que se trata cuando se opera, como es realista asumir, en clara inferioridad de fuerzas. Y respecto de la Wikipedia, claro que sí: usémosla como todas, y con más facilidad, para consultas rápidas de datos y fechas, para informaciones técnicas y científicas, pero conociendo sus límites y sin pedir más de lo que puede (y debe) dar y denunciando los fraudes y manipulaciones puntuales cada vez que sea necesario. En el ámbito de la política y de la cultura, ninguna enciclopedia puede ahorrarnos la lectura de muchos libros y muchos -y variados- medios de comunicación. No hay conocimiento libre y no hay enciclopedias definitivas (ni siquiera las siempre provisionales). La lucha por el conocimiento es inseparable de la lucha por los territorios.

2008-06-23T11:29:00.000+02:00

Forges, El País

El Guernica de Picasso, per Lena Gieseke (estudiant d'animació computada de la Universitat de Georgia)

2008-06-18T17:27:00.001+02:00

Una de Batman

2008-06-16T00:25:00.000+02:00

No és que la crítica cinematogràfica siga el plat fort en Al riu anem!, però creiem que és de justícia parlar de les pel·lícules que s'han fet sobre Batman. No us estranyeu, tot el món ha tingut un heroi imaginari i un antiheroi real. Malgrat tot, avui farem un xicotet parèntesi i ens dedicarem a parlar d'impossibles.

Ningú recorda a Batman en el primer film que en féu Tim Burton: tothom se'n recorda del Joker -o millor encara, tothom se'n recorda de la interpretació a càrrec de Jack Nicholson. Fou una passada. La trama era ordenada, clara i senzilla; les vestimentes i els decorats eren, si més no, perfectes. Tenia una inspiració i, el que és més important, una història. Una pel·lícula d'aquelles que es tornen a veure a mesura que anem sumant anys. Bravo!

Seguidament, hi ha una altra entrega amb un Danny DeVito que fa de pingüí. És repulsiu, antipàtic i dóna ràbia (ningú sentirà pietat ni simpatia per ell; compleix prou bé el seu paper). S'amplien els escenaris a mesura que es desenvolupa altra història burtoniana i els actors comuns conserven el gen de la primera pel·lícula. Evidentment, una revolució no es repeteix de la mateixa manera dues vegades, però tampoc hi ha motius suficients perquè sols en contemplem aquesta d'una sola.

Tercera entrega: tot se'n va a fer punyetes. Canvi de director -no volem recordar ni el seu nom -, presses i una càmera filmant un tabac infumable. Un Jim Carrey que desperta una ràbia insana en l'espectador que se'n fuig d'aquella que hauríem de sentir per un personatge de ficció i, a més, defeca la seua estampa en un subnormal Dos cares (Tommy Lee Jones) que ho acaba de cagar tot. Com no, Val Kilmer no interpreta a Batman ni a Bruce Wayne: s'interpreta a si mateix davant d'un espill. Nicole Kidman? L'oblit ens fa suposar que en cap moment aconseguí seduir-nos i, el que resulta més lamentable, semblar-nos intel·ligent.

Arribem a la quarta sessió (Batman i Robin). Batman s'ha fet un objecte fetitxe. Si tenim en compte que, en la primera entrega, li furtava a Kim Bassinger (que complia a la perfecció el cos seductor que emanava del seu paper i, a més, una interpretació austera i adequada a les formes del còmic sui generis) el carret de fotografies en el qual apareixia ell (precisament) per a no aparéixer en la premsa, en el quart batfilm Batman fa acte de presència en festes i commemoracions de rics puteros -sols falta que el comisari Gordon també es pose l'antifaç i, de pas, a fer-se unes ratlles damunt del batmòbil amb George Clooney. De Schwarzenegger ni en parlem... Que res: una puta merda.

Seria un insult referir-nos a Batman Beggins com la cinquena entrega d'aquest ves-tu-a-saber-què. Hem decidit qualificar-la com la primera entrega d'una nova era cinematogràfica i currada sobre el personatge de còmic; no ho fem perquè supere amb escreix totes les produccions que s'han fet des de la segona de Tim Burton, sinó perquè presenta un fil nou que és força lògic, coherent i salvador. Ara ens espera una altra en la qual, el nou director (Cristopher Nolan -no sabem com és en persona, però en el documental de com es féu Batman Beggins semblava un cregut atrapat en la posada en escena d'un autèntic imbècil), ha tingut els pebrots de resuscitar un personatge com el mateix Joker sabent a què s'arrisca. La comparació entre el Joker de Jack Nicholson amb el del malmès Heath Ledger està ahí, manifestada de manera inevitable en dos contextos ben diferents (així és l'associació mínima que l'inconscient de l'espectador/a durà a terme en la visió de The Dark Night). De moment (i segons el que hem vist al tràiler), el doblatge al castellà d'aquest psicòpata-estrella no està encertat. Nosaltres, pel nostre compte, seguim buscant algú capacitat i adequat per fer-ho en valencià.

Imatge: malorafeo.blogspot.com

Monanem de vacances

2008-06-14T18:32:00.000+02:00

Contat i debatut, Al riu anem! decideix fer unes vacances. Però no patiu, tornarem aviat amb més força i noves històries per a contar. La raó està que ARA! es féu amb la intenció de desestressar-se, per la qual cosa no podem treballar-hi amb estrés.

Malgrat tot, us adjuntem una il·lustració sobre el programa que encetarà la segona temporada, la qual comptarà amb nous col·laboradors i, també, amb noves i velles històries que caldrà treure a la llum pública. No us decepcionarem.

Salut i República!

Al riu anem!

Em devia un llibre

2008-06-05T12:52:00.000+02:00

El primer contacte que vaig tindre amb Josep Vicent Marqués fou en l’assignatura de «sociologia i gènere», a la Universitat de València. No puc dir que no em vaig sorprendre quan el vaig veure aparéixer per la porta; encorbat, caminant molt a poc a poc i llençant mirades a tot el que tenia al seu voltant. La classe no fou el que m’esperava.

Pel temps, anaren passant les setmanes i els encontres per la facultat. Xerràvem i, alguna vegada que altra, discutíem (era molt fàcil discutir amb Marqués, però, amablement). Ell no estava en els seus millors moments per a impartir classes, però això no impedia que no poguérem aprendre certes coses. Aplegà un moment en què la millor classe era la d’una visita al seu despatx –un despatx que sempre m’ha recordat el d’Indiana Jones. En aquelles quatre parets, hi habitava un caos de paperassa i vés-hi a saber què increïble, que confirmava la màxima que tot ordre naix d’un desordre. I era així, perquè les idees de Marqués (per escrit) hi eren molt ben ordenades segons els tràngols personals pels quals estiguera passant. Què dimonis: com li passa a tot el món!

Jo he nascut fora de l’època de Marqués, però crec que mai m’he sentit tant capficat en ella com estic ara. La seua especialitat era la microsociologia, és a dir: explicar la sociologia a través d’un micròfon real o imaginari (Einstein deia que de res et serveix saber una cosa si no eres capaç d’explicar-la a la teua àvia). És difícil això –difícil i fotut –, sobretot quan el cap et va a cent. Vaig tindre la sort de quedar-me al seu cap una bona temporada i fer un viatge, però, a cent cinquanta per hora. Ahí fou on vaig començar a aprendre l’ofici de sociòleg i a iniciar-me en les lectures sobre el Poder. Ell va fer que li trobara un bon sentit al fet d’estudiar sociologia i començar a endinsar-me en el món de la psicoanàlisi.

Cal separar el subjecte de l’objecte, però no dissociar-los. Vicent i jo mantinguérem una amistat ben joveneta, però suficient perquè l’haja vist més com un amic que com un professor. Gràcies a haver-hi escrit allò que pensava, les seues paraules no se les emportarà el vent. En aquest aspecte, tenim Marqués per a un bon grapat d’anys; en l’altre, li dediquem un tendre adéu i una dolça disculpa per no haver-nos acabat de llegir El Capital. Per cert, em devia un llibre.

Salut i Visca el País Valencià lliure i republicà!

Andreu

2008-06-04T01:09:00.000+02:00

Hi ha un silenci estúpid, aquesta nit. Un silenci que recorre les voreres humides pel suor i que s’estampa contra les façanes, trepant-hi amunt com trepa l’ombra de la mort. No, aquest silenci molesta i ol al que olen aquelles consciències que, en compte somniar quan dormen, es tiren pets; en compte pensar quan hi són despertes, escopeixen la primera idea de merda que se’ls acut. Hi ha un silenci que retomba des del fons dels llits.

Ni tan sols lladra el gos del quart. No es queixa. Fa fred i no es queixa, malgrat el vent que li colpeja el balcó i la caixa tota pixada on dorm. S’ha tornat a pixar damunt, aquest gos. S’ha tornat a pixar com es pixa el recent nascut; però al recent nascut no li peguen amb la corretja, li canvien els bolcalls. Sospire pel gos, com ell sospira per tots i suporta aquest silenci que, més que un descans, és una amargura. L’amo s’alça a pixar i li costa fer ambdues coses si no és amb dolor. Què no dorma ell tampoc: què es pixe sobre la immundícia del seu llit! El gos, ara, ja dorm.

El silenci ha anat arrossegant-se fins el mar. Demà hi haurà una gran taca negra flotant frontal Cabanyal. Li’n diran fuel...

2008-05-31T01:29:00.001+02:00

2008-05-30T12:02:00.000+02:00

El País. com

2008-05-25T17:13:00.000+02:00

Benvinguda per als nouvinguts / Per Andreu Pasqual *sociòleg
Diari LEVANTE, 25-5-08

Benvinguts, aquest és el meu govern valencià. Això de valencià sols és un adjectiu, perquè no és valencià qui no governa en valencià per als valencians. Sí, vesteixen d´etiqueta a tothora, mengen als millors restaurants i, com la Ventafocs, tenen xòfers que els passegen en carrosses-carabassa; coneixen els bitllets de cinc-cents euros i, amb ells, es compren luxoses vestimentes de teles importades -és a dir, no valencianes. Sempre parlen de crisis, però mai han conegut una cartella de racionament. Des de l´autarquia franquista, fins a qualsevol crisi del dòlar.

La majoria veniu per a treballar més que per a fer turisme. Doncs bé, aquest és el vostre govern valencià. Jo no l´he volgut i, pel que sé, alguns de vosaltres tampoc. Però és el que hi ha, com tot el que ens trobem a la vorera fora de lloc. Els podeu veure constantment a la televisió valenciana -també és un altre adjectiu-, ja que sols apareixen ells. Apareixen amb els millors somriures, inaugurant obres faraòniques i demés, de la mateixa manera que abans s´inauguraven pantans. Aquell que talla la cinta roja i confon el discurs polític per l´empresarial és el nostre president. Què voleu que hi faça? Jo no l´he votat i, si pregunteu, ningú l´ha votat. I sense que ningú l´haja votat, mana com el més votat. Això és bo per al seu ofici, però perjudicial per a la seua autoestima. Imaginem veritats: «Cariño, ¿tú me has votado?», al que ella respon amb un «te quiero». En fi, volem creure que ho superarà -no sigueu bàrbars, hem de desitjar el millor per al nostre president.

Alguns vos queixeu de què són polítics mediocres. Potser. Ràpidament, tracteu de trobar alguna alternativa i observeu el principal partit de l´oposició. Ràpidament, també, i doloridament, aparteu la vista i sols hi resten set diputats que fan més mel que política. És una bresca, més bé, però de productivitat baixa. Però de productivitat, al cap i a la fi. Pel temps, també s´han guanyat que ningú diga alt i clar que els ha votat. Una de dues: aquesta societat és vergonyosa o és que té molta vergonya de la classe política a la que vota. Tant se´ns fot, perquè allò cert és que la vergonya social fa diners ronyosos, i això és l´atractiu sublim perquè aquest govern que ningú ha votat vaja perpetuant-se en el poder i l´oposició en l´oposició. No hi ha altra integració per als nouvinguts que els valencians ens integrem també en un front comú per véncer aquesta vergonya. Superar-la en valencià. Eixa és l´única integració que ens pot valdre.

Imatge: orihueladigital.es

2008-05-20T00:54:00.000+02:00

No ens hem pogut resistir de pegar al bloc d'Al riu anem! una fotografia i una carta de Raimon que ha aparegut en l'edició digital d'El País d'ahir, la qual evoca el concert que féu a l'hall de la Facultat d'Econòmiques de la Universitat Complutense de Madrid el 18 de maig de 1968. Vos deixem el seu testimoni.

Salut, República i acords per a Raimon!

ARA!

Mayo en la Complutense

RAIMON. El País, 19/04/2008

Aquel día de mayo de 1968 Annalisa y yo íbamos hacia Madrid en un Seat coupé, con la calefacción a tope y las ventanas abiertas porque el motor se recalentaba. Llevábamos con nosotros una maleta, la guitarra y no poco escepticismo. Arturo Mora, en representación de la Delegación de Actividades Culturales de los estudiantes de la Complutense, había estado en Barcelona para proponerme cantar en el hall de la Facultad de Ciencias Políticas y Económicas. Contesté que sí a su proposición. Pero..., desde 1965, que había cantado en Madrid en el piso que los Amigos de la Unesco tenían como sede en la plaza de Tirso de Molina, cada vez que se intentó que yo actuara la respuesta había sido negativa. Tres o cuatro veces se había intentado, nunca se consiguió el necesario permiso de las autoridades competentes. De ahí nuestro escepticismo.

Pensamos que, de todos modos, se tenía que volver a intentar. Si mi canto, además de expresión artística, era útil en la lucha contra la dictadura, mejor. Annalisa y yo siempre hemos estado de acuerdo en este punto. Una vez en la ciudad no sé a quién se le ocurrió alojarnos en el hotel Madrid de la calle de Carretas, demasiado cerca de la Dirección General de Seguridad. Empezamos a pensar que en la organización había gente muy audaz o simplemente insensata. El recital fue útil en la lucha contra la dictadura. Fue, también, la visualización de la existencia de una juventud que había nacido después de 1939, que no había vivido la guerra, que no se resignaba y que había perdido parte del miedo que sus padres conservaban. Y fue también algo más que intenté expresar en una canción titulada 18 de maig a la Villa.

No pude volver a cantar en Madrid hasta pasados ocho años, con el dictador ya muerto y todavía sin elecciones. Cada vez que se había intentado el resultado había sido siempre el mismo: denegado. Incluso se me prohibió presentar -en una librería y sin cantar- el elepé que dediqué a Víctor Jara publicado a principios de 1974. Desde 1979 hasta hoy he continuado actuando y componiendo canciones. Una cierta izquierda a la salida de la dictadura aceptó el argumento derechista que se expresaba así: estos chicos fueron útiles contra la dictadura pero no eran artistas, ahora no tiene sentido que continúen. Salvamos esta situación con su correspondiente ninguneo, y muchas otras vicisitudes que no caben en estas pocas líneas. -

2008-05-19T01:37:00.000+02:00

Estafa

MANUEL VICENT. El País, 18/05/2008

A la clase obrera hoy le basta con cerrar los ojos para soñar con el paraíso en la tierra. Al instante, en mitad de la frente comienzan a cimbrearse las palmeras de una playa de los mares del sur, la misma que aparece en un calendario editado por cualquier fábrica de embutidos. Muchos no comprenden todavía por qué vota a la derecha la gente de los suburbios de las grandes ciudades que se levanta a las seis de la mañana a trabajar hasta dejarse la piel sin más horizonte que seguir así hasta el final de sus días. Los autobuses, el metro y los cinco carriles de las autopistas vierten en el corazón de todas las urbes de Occidente un aluvión humano indefenso. A esa hora, recién salido del sueño, el cerebro se halla muy blando todavía y da entrada franca a todos los mensajes con los que es bombardeado de forma inmisericorde. Sobre la multitud de cabezas desamparadas en los andenes del suburbano resplandecen los paneles publicitarios. La marca de una crema se desliza por la piel de un cuerpo desnudo de belleza inaccesible que, no obstante, parece estar al alcance de la mano. Desde los vertederos industriales de las afueras se elevan sobre la extensión de coches atascados unas vallas con un rostro femenino en actitud de entrega cuyos labios entreabiertos ofrecen al automovilista la vaga promesa de huir con él un día al salir del trabajo. En la parada del autobús una chica de piernas largas o un joven de mandíbula cuadrada con los pectorales muy marcados se quedan siempre en tierra, pero desde el diorama acompañan al viajero con una mirada seductora hasta la primera curva y le mandan un mensaje a través de la ventanilla: si hoy trabajas muy duro, todo cambiará mañana. Esfumado el valor de la solidaridad, mucha gente, que se mata para salir adelante con una agonía tenaz, vota a la derecha porque espera ser como ella y su cerebro crea un horizonte de felicidad no muy distinto de las ofertas excitantes que emanan de los paneles publicitarios. En ellos cada promesa es un reto, una meta. Donde antes había ideas ahora sólo hay marcas. Donde antes había sentimientos ahora sólo hay sensaciones. La izquierda ha quedado en una difusa conciencia de rebelión colectiva frente a esa estafa.

Els vicis de Stephen W. Hawking

2008-05-16T04:06:00.001+02:00

La cadira d’aquest home és més que una simple cadira: és una nau espacial. Aquesta, navega per l’espai a una velocitat molt superior a la de la llum. Nosaltres veiem a la nau espacial i al seu pilot quiets, però els sentits (una vegada més) ens enganyen; cada any recorre espais que van engrandint-se amb un temps que polvoritza tots els records imaginables. La velocitat a la qual circula és tan frenètica que el seu cos s’hi ha fos amb eixa nau espacial pilotada pel seu cervell. És un d’aqueixos superhomes que la humanitat parix cada cinc-cents anys.

No és necessari seguir esperant el dia que la humanitat pose algun peu a Mart, ni a Júpiter... Ni tan sols al Sòl. Aquesta persona ja ha estat en tots ells i en molts altres planetes, estrelles o constel·lacions de les quals començaran a parlar-ne d’ací a dos-cents anys, quan descobrisquen els seus naixements o defuncions. És més, diuen que ell sap com naixen i es formen. D’existir-hi algun Déu, està més prop en conéixer-lo aquest mortal que qualsevol representant religiós. La religió sempre ha malparlat d’aquests tipus de persones, perquè mai ha suportat la terrible enveja que senten cap a elles. Una enveja lletja i assassina.

Allò que més sorprén és l’autocontrol que té el seu cervell, primer, per a no enfollir i, després, per a no perdre’s en un dels molts viatges que emprendrà diàriament i nocturna. Haurà tingut algun accident que altre a causa d’una hipotètica i indeguda maniobra –allò que pensem no sempre es correspon amb la realitat. Pel que fa el seu àmbit privat, la muller l’obligarà a passar-se per la casa que té en el planeta Terra, almenys, una vegada al dia. Viure amb genis ha de ser desesperant. Tot matrimoni està necessitat de conversacions intel·ligents, banals, conflictives o silencioses amb la parella i amb aquell/a amant que sempre espera en un punt concret de l’univers. No crec que m’equivoque, oi, Stephen? Mireu com es riu!

Andreu

El blau en la senyera, per Joan Fuster

2008-05-15T14:00:00.000+02:00

* A la dreta, la senyera de l'antic regne de València; a l'esquerra la bandera de la Ciutat de València amb franja blava.

* Joan Fuster. Capítol III d' El blau en la senyera, Ed. 3i4, 3a edició, València,1978, pàgs. 12-14

Si no m’erre, només dues senyeres municipals, al País Valencià, tenen justificat el blau perpendicular: la de Borriana i la de València. I per una raó anecdòtica similar. Va ser una vel·leïtat de Pere el Cerimoniós. Aquest monarca i la ciutat de València foren enemics durant la guerra de la Unió –un boirós episodi de lluita de classes –, i el rei, vexat primer, i victoriós finalment, va estar a punt d’arrasar l’urbs i de sembrar-la de sal. Ell mateix ho conta en la seua Crònica. Però en una altra guerra, la que va mantenir amb el seu homònim Pere I de Castella, València li fou addicta, i ell li recompensà la fidelitat amb uns quants ornaments: les dues “eles” de l’escut, i que “al cap subirà sia feta corona”, a banda d’altres. Per un desplaçament automàtic d’aquest privilegi del 1377, València acabaria tendint a sobreposar la diadema reial a les barres de la seua bandera. I els edils, a la llarga, s’inventarien la faixa blava per col·locar-hi la privilegiada gratitud. A Borriana, dalt o baix, passà una cosa semblant. Pere el Cerimoniós, expressament, concedí a aquesta vila el privilegi d’incorporar a la bandera de les quatre barres, i solament per a Borriana, un pedaç de tela blava amb el dibuix no d’una sinó de tres corones. Era el premi haver combatut al seu costat. Ho conta Martí de Viciana en la seua Crónica: Viciana, fill de Borriana, reprodueix dues vegades el text –sempre en castellà- d ela concessió del Cerimoniós, orgullós com n’estava. El document ha estat retrobat fa poc[1]. Hi ha prou motius per a suposar que el rei Pere atorgàs, en pla d’agraïment, uns distintius honorables a les ciutats i pobles que van ser-li servils. Les tres corones de Borriana i la de València, però, són una excepció. No van obtenir aquesta deferència Xàtiva, Morvedre, Alcoi[2], Morella, Vila-real, ni tants altres llocs del rei que, en la guerra dels dos Peres –el d’Aragó i el de Castella –van tenir ocasió de demostrar la seua adhesió al Cerimoniós. València i Borriana tenen el blau a la senyera directament o indirectament, per obra i gràcia de Pere el Cerimoniós. La resta del País Valencià, no. Continuarem amb les quatre barres eixutes o amb les coloraines feudals. En els llibres de comptes dels jurats de València, quan es tractava de renova la “senyera” local, només ben entrat el segle XV trobem notícies respecte a la utilització del blau[3]. De fet, el blau a la senyera és una introducció relativament “moderna”. I local, sobretot: local. La bandera de les quatre barres amb el blau, a València i a Borriana, equivalen a la del “tafetà morat” de Gandia, a la de color granat de Dénia, a la santjoanista de Sueca... I podem preguntar-nos en nom de què ens volen imposar, a tots els valencians, una bandera que només és la bandera d’un municipi. En nom de Pere el Cerimoniós? Faria riure. I Pere el Cerimoniós tampoc no ho volia. Va restringit el seu “privilegi” a València i a Borriana. El País Valencià és molt més extens.

[1] VICIANA, op. Cit., III, pàg. 296, i IV, pàg. 139: Privilegi del 12 de març del 1348: “Os concedemos y queremos y ordenamos que la bandera acostumbrada de dicha villa se acresciente por la parte de arriba; la cual añadidura esté teñida de color azul, del cual antiguos reyes de Aragón, nuestros antecesores ilustres, solían sus banderas vencedoras llevar. Y más: que en la dicha añadidura del sobredicho color se sobrepongan, o entretejerán, o se pinten, e en linea recta se pongan o impriman tres coronas reales de color de oro...” El document original (Arxiu de la Corona d’Aragó, Reial Cancelleria, Re. 888, fol. 209, r. I v.) ha estat últimament exhumat per Pere Maria Orts i Bosch, a qui he d’agrair la primícia. Als efectes de la present divagació –que, en aquest punt, ja ho és –, convé advertir que Viciana tradueix per “color azul” allò que el llatí del Cerimoniós deia “colore livido”. Era una bona traducció? Fou, si més no, la traducció de Borriana. A ciutat de Mallorca, una disposició del rei Sanç, del 1312, concedia agregar a les quatre barres dinàstiques i populars “in parte superiori signum castri albi positi in livido”, i la intepretació mallorquina de “livido” és el morat (Benet PONS FÀBREGUES, La bandera de la ciudad de Mallorca [Ciutat de Mallorca, 1907], pàg. 12). La divergència no deixa de ser amena. Ignore, en canvi, d’on prové el blau de la bandera de Menorca. Perquè, segons tinc entès –no ho he pogut verificar –, la senyera dels menorquins és igual que la de València: les quatre barres amb la franja blava. Aquestes “particularitats” antigues, que, com veiem, no són massa “particulars”, acaben tenint un s punts de coincidència bastant instructius. Caldrà recordar que el mateix “rat penat”, tan hipotèticament “valencià” –vull dir: de la ciutat de València –, ha estat tradicionalment també un ornament dels escuts de Barcelona i de la Ciutat de Mallorca?... En qualsevol cas, tant el blau com el morat a les “senyeres”, només tenen sentit com a fons d’unes “corones” o d’uns “castells”, si hem d’atenir-nos a les regles de l’Heràldica... No hem d’oblidar, tanmateix, que l’afegit blau de Borriana se suma a la “bandera acostumbrada” – “ut vexillum solitum” –: a les quatre barres de tothom. La concessió de la “corona” a la bandera de València encara no ha estat documentalment puntualitzada pels historiadors: se suposa que és de Pere el Cerimoniós.

[2] En una “carta al Director”, al diari “Las Províncias” (13 abril 1977), el cronista d’Alcoi, Rogeli Sanchis Llorens, es referix a documents locals relatius a una “bandera nova de camp” i a la “bandera gran de sent Jordi” (1564): per a alguna de les dues –la primera, supose – “se compró tafetán de carmesí y amarillo”. El senyor Sanchis Llorens parla d’un altre document, del 1682, segons el qual les autoritats d’Alcoi adquireixen “cinc alnes, tres palms de tafetà blau doblets per a l’escut de la bandera, comprès lo general”, i conclou: “Es difícil que se empleara más de cinco metros de tela para el azul de un pequeño escudo. Como, además, se indicaba “comprès lo general”, yo intepreté que la bandera debía llevar también una banda azul”. Es tracta, no cal dir-ho, d’una interpretació imprudent.

[3] En la documentació publicada fins ara, la menció del blau apareix per primera vegada (i encara amb possibilitats de ser interpretada ambiguament) el 1487: quan les autoritats municipals de València, adquiriren “cent quaranta-cinc alnes de tela groga, vermella e blava, que són estades preses e comprades [...] per obs de fer certes banderes” (Francesc ALMELA I VIVES, Aspectos del vivir cuotidiano en la Valencia de Fernando el Católico, en “Fernando el Católico y la cultura de su tiempo. V Congreso de Historia de la Corona de Aragón”, V (Zaragoza 1961), pàg. 242.

Còmplices d'assassinat

2008-05-15T01:51:00.000+02:00

Un atemptat terrorista és la conseqüència de les accions terroristes que du un estat. La guerra està més enllà del bé i del mal i de res serveix manifestar les nostres valoracions o conviccions morals per a resoldre un conflicte així. No som nosaltres els qui prenem les decisions. Aquells que les prenen, fan de l'orgull simbòlic una trampa que redueix als civils i a la seua policia a mera carn de canó. Al govern espanyol li fot una merda les persones assassinades, perquè la no-negociació és més un sentiment i un interés electoral que no una política.

El Consell d'Europa, du un bon grapat d'anys en els quals adverteix a Espanya del número de denúncies que acumula respecte al maltractament físic i psicològic que es du a terme en dependències policials. Aministia Internacional proposa una mesura senzilla: que es posen càmeres de vídeo en les sales d'interrogatori. Res. La tortura segueix sent un bon instrument per a obtenir informació i s'ha acabat. Això sí, el nostre estat és de Dret. Si a això sumem la incomunicació d'una persona que haja estat detinguda per una presumpta vinculació en un entorn armat... Ningú se solidaritza amb els familiars del pobre o la pobra desgraciada (o, simplement, imbècil) que estiga en eixa situació, de la mateixa manera que ningú se solidaritza amb els familiars d'aquells que (pel motiu que siga) s'hi troben empresonats ben lluny de la seua terra i han de fer un gran quilometratge per a fer una mísera visita; més d'una persona innocent ha perdut la vida en la carretera gràcies a eixa política penitenciària - la penitència corre a càrrec de la família més que de l'empresonat. Ningú condemna això, ningú.

I així podríem passar-nos tota la nit. Els polítics no poden fer de policies i els policies no poden fer de polítics. Tothom sap què passa en les demostracions de força, pel que ningú crega que aquest conflicte podrà solucionar-se per la via repressiva en la qual sempre acaben pagant els justos pels pecadors. Enviar a tota la cúpula de Batasuna a la presó i fer tot el miserable teatret de "mocions ètiques" per a fer fora dels ajuntaments a ANV és pitjor, inclòs, que la pseudopolítica de no-negociació que està duent el govern, perquè no deixa interlocutor ni confiança possible per a una negociació futura. Aquesta estratègia és força coneguda a on acaba. Sabent-ho, la pròxima condemna l'haurem de fer contra els qui condemnen, perquè el seu silenci els farà còmplices de tota mort que avenisca.

ARA!

2008-05-07T00:55:00.000+02:00

Tasio; Gara

La negociació sols és cosa dels vius

2008-05-06T00:39:00.000+02:00

De fixar-se bé, apreciareu que la planta que hi ha al fons de la imatge és exactament igual a la que hi ha al centre de la taula. La única diferència és que una conté dues banderes en prejudici de l'altra, que no en conté cap. Però si ambdues són la mateixa planta, per què una és terra de ningú?

El fons de la fotografia és el reflex dels cossos que apareixen en primera línia. La planta també. Com és possible? Els fantasmes no poden reflectir-se als miralls perquè no tenen cos ni ànima: no hi ha matèria ni energia visible en la mort. Ahí està el sorprenent de la fotografia, que el fotògraf ha fixat al centre del seu objectiu un espill en el qual no es reflecteix cap hipotètic intercanvi de paraules. Ara bé, vosaltres podeu creure que açò que escric és una al·lucinació o que veig fantasmes on no hi ha. D'acord. Llavors, si el que es pretén en aquesta taula -a més de parlar - és menjar, per què tots els plats i els gots estan buits? Per què no hi ha res? Doncs perquè són fantasmes. Evidentment.

L'espill transmet una metàfora: una planta sense bandera i uns estranys objectes ubicats l'un enfront de l'altre. Si s'observen bé semblen dues figures d'escacs; els reis, concretament. La disputa és la planta encara no coronada per cap bandera. Però li falta ficció a eixe escenari i, per això, li han posat un fons de cinema on poder projectar una pel·lícula. El que es negocia en eixa taula és el guió, però hi ha trampa. La negociació sols és cosa dels vius.

ARA

Un home feliç

2008-05-05T00:29:00.002+02:00

Et voilà! Un home feliç. Fa bona cosa d'enveja veure homes així de feliços. Fa tanta enveja que al final tant se'n fot que siga feliç, com tot el que es puga pensar d'ell i sobre ell. Ho diem de veritat, sense trampa: allò que pensem o puguem pensar és impenetrable en l'home de la foto, perquè ell és feliç. Això és el que compta.

L'enveja de veure'l feliç hauria de ser generalitzada. Pensem en un jutge d'existència emprenyada, que s'alce un matí ja ben fotut per anar a la feina, haja discutit amb sa muller i que algun fill de coiot li haja punxat les quatre rodes del cotxe (a més d'haver-li furtat la de recanvi). Sobtadament, fa memòria. Recapacita sobre tot allò que estudià a la Universitat i perquè ho féu. Treballar de jutge era la meta de tot allò, perquè estava ben tip d'estudiar sense albirar cap ofici en un futur que no fóra gratificant. I al final ho aconseguí: treballà de jutge. I arribà aquell matí en el qual s'alçava fotut per anar a la feina i, després de discutir amb sa muller, es trobà tot allò del cotxe (i, sí, efectivament li havien furtat la roda de recanvi). Quina putrefacció d'existència -pensaria el jutge -, ningú respecta ja res... Ni la feina de jutge. Evidentment, Déu no existeix enllà on no arriba la justícia.

Abans d'entrar als jutjats passa pel bar. Entra. Veu al fiscal prenent un café tocat de conyac i llegint un periodiquet. Xe, mira qui ha arribat! Quina cara fas de bon matí... Eugeni! Posa-li un de doble abans que deixe de confondre ANV amb ETA. Has vist la foto que du avui el diari? I amb la mà tremolosa veu a l'home més feliç del món, amb un somriure d'orella a orella i amb el telèfon a la mà com si acabara de parlar amb algú que li ha donat la millor notícia de tota la seua vida. Se'n va, però per a forrar-se més (ja saps, ha de pagar el pis de tres-cents milions). Com va món! El jutge ha hagut d'utilitzar avui el transport públic, mentre que aquest malparit va amb cotxe oficiós. Com va món... Redéu! I l'enveja comença a rossegar-li el passat i la panxa. Mira'l que content que va amb el seu telèfon i aqueix somriure de cabró, com el xiquet que du una matrícula d'honor als seus pares i els demana que li compren la maleïda moto. Però el jutge? Ai! El jutge arriba a casa i discuteix amb sa muller; i per telèfon mentre està als jutjats; i telepàticament quan està al bany; i inconscientment mentre va a llogar una pel·lícula; i perquè sí quan no té perquè discutir. Perquè sí... I aquest desgraciat que somriu d'est a oest, que sembla anar-li tot millor que com mai ho havia dut (perquè també) té els santíssims collons de mirar a la càmera i dir: "¡juezesín! ¡Quién me ha visto y quién te ve!". Què refill de... - segueix pensant el jutge -, què...

Li resten cinc minuts per entrar als jutjats, a aquest jutge. Torna a veure la foto i un zumzeig constant vinent del fons del cap el fa dubtar. Recorda un cas anomenat Naseiro, unes gravacions que rebutjà en les quals s'oïa, entre d'altres, la veu del tio de la foto. A les gravacions, l'home més feliç del món escopia paraules que, unides entre elles, manifestaven uns significats que haurien sigut més que suficients perquè aqueix cabró no fos, avui, l'home més feliç del món. I al jutge li torna a cremar la panxa, i s'empenedeix. S'empenedeix tant -li agafa un rebot histèric, una sobredosi tan gran d'enveja - que, agafant al fiscal pel braç, se l'emporta al seu despatx quasi arrossegant-lo per les escales. Mentre parlen de com reobrir no-sé-quin cas, el jutge, amb una xinxeta, penja la foto de l'home més feliç del món damunt d'un cartell on figuren els rostres dels terroristes més buscats. Seguidament, li posa una segona xinxeta en l'ou esquerre.

ARA!

Mare marona

2008-05-02T00:21:00.000+02:00

Aquesta fotografia ha aparegut al diari d'avui. Segons relatava el peu de la imatge, està feta a Sofia (Bulgària). Qualsevol mal pensat creuria que la bandera fa de vel a la xica que el suporta, però no és així. L'anarquisme no és que haja consistit en tapar en cos i ànima a les dones, precisament. Sempre ha sigut el gèrmen per a l'alliberament d'aquells que hi són sotmesos a condicions oprimides, fent petar les causes i als causants de la seua misèria.

La història ha bandejat totes les ideologies contemporànies. Tal vegada, l'anarquisme haja sigut una de les menys corruptes i, al mateix temps, de les més agressives, però amb més sentit de la realitat que tota la resta. Segueix mantenint aqueix no-sé-què que no caduca, que està ahí i no acaba de tancar-se en banda en el seu passat. Deia un amic meu (antic maquishard) que els anarquistes eren els primers que s'apuntaven per a col·laborar en accions de guerrilla després de la Guerra Civil. Foren dels més voluntariosos, però sense rebre ordres; sols calia organitzar-se i lluitar. La seua manera d'organitzar-se era la desorganització més ben organitzada de tot el món: component bàsic i fonamental de les seues accions sorpresa -aconseguien llevar-li la son a l'eclesiàstic, el polític i l'especulador. En diuen radical, però... Què hi ha més radical que deixar viure al fill de puta a cos de Rei? I no ens enganyem, el fill de puta segueix sent el mateix actor: l'eclesiàstic, el polític i l'especulador.

No deixa de sorprendre aqueix mig-negre combinat amb el mig-roig. És una brassa encara encesa, de les poques brasses que el Poder encara ignora i no oblida -el Poder no oblida la ideologia que arremet frontalment contra ell i que sempre renaix dels inferns on l'envia.

Hi ha qui, amb aquesta manera de veure les coses, es caga en la Llei. No es tracta de què vulga subvertir-la, no; la naturalesa de tota Llei és corrupta i, per això, cal abolir-la. Caos? Tot ordre naix d'un desordre. Tornarà un ordre millor al desordre que ja vivim?

ARA!

FOTO: AFP (El País)

2008-05-01T17:30:00.001+02:00

Saben vostés d'aquell puto loco que ocasionà una parada cardíaca al conductor d'un tren... (tal vegada siga un muntatge)

2008-04-25T02:21:00.000+02:00

Avui toca... Sessió d'Ovidi Montllor

2008-04-18T17:04:00.003+02:00

2008-04-18T17:04:00.001+02:00

2008-04-18T17:03:00.001+02:00

Publicitat subliminal

2008-04-12T13:36:00.002+02:00

Xiquets i xiquetes, ací vos deixem un poc de publicitat subliminal que hem anat trobant per la xarxa. Les fonts són diverses, pel que vos invitem a que entreu en un buscador i escriure "publicitat subliminal", a vore què vos ix.

Salut i República!

Al riu anem!

2008-04-12T13:36:00.001+02:00

El Cabanyal: un poble ajusticiat

2008-04-10T18:40:00.000+02:00

En l’anguniosa expansió de les ciutats, els pobles de la rodalia deixen ràpidament de ser-ho per a esdevindre en els barris del gran poder urbà. En la ciutat la paraula del poble es dissol, perdent amb això la singularitat i la força del seu nom. Mai més podrà pronunciar-se políticament com una realitat concreta i diferenciada del seu entorn, sinó com una ficció abstracta i homogeneïtzada amb ell i el seu poder mafiós. Així, doncs, serà una sucursal més.

La prolongació de l’Avinguda de Blasco Ibáñez és possible en tant que el Poble del Cabanyal no és, de dret, cap poble. Evidentment, dita prolongació no representa cap tipus de necessitat per a la Ciutat de València, però sí un desig (un capritx) de la seua classe política dirigent. Les circumstàncies que acompanyaren aqueix projecte des de la seua aprovació, féu que mutara de desig en una necessitat (una obsessió) política. Finalment, els cabdills de la democràcia absoluta valenciana han vist satisfeta la legalitat del seu orgasme en la pronunciació del Tribunal Suprem –tanta espera els ha situat a la vora de l’infart per haver-se pres una quasi-sobredosi de pastilles blaves –per a poder rebentar en dos un barri històric.

Per un temps, alguns havíem cregut que la Justícia imposaria vasectomies i lligadures de trompes als qui fan de la democràcia un joc de rol, però està més que demostrat que hem tornat a ser víctimes d’algun que altre al·lucinogen constitucional. És fort això.

Imatge: http://w3art.es/weblog_archivos/000436.php

Pobles i barris

2008-04-03T01:40:00.000+02:00

Diuen que les ciutats tenen enveja (roïna) dels poblets, i que per això els acaben absorbint i anomenant “barris”. La memòria col·lectiva sap que no és així, que s’és poble perquè existeix un nom que ho demostra i que allò que era, en major o menor mesura, segueix sent-ho.

La ciutat és terrorista, i així actua contra els seus propis barris: amputant-los el dret a dir-se poble i aniquilant els sentiments que el fan possible; per això sap que els “barris històrics” han de ser solament “barris”, perquè de recuperar l’autèntic nom que se’ls ha reprimit al ser-hi engolits pel poder que representa la gran ciutat, podrien esdevindre en autèntiques bombes de rellotgeria.

Així, reivindiquem un ajuntament tocacollons; un peix xicotet greument indigest que li impedisca ereccions al gran.

Salut i República!

Al riu anem!

Lacan

2008-03-31T02:06:00.000+02:00

Chantal Sébire

2008-03-30T20:45:00.001+02:00

Article d'opinió del metge i escriptor Arnoldo Kraus /

publicat orginalment al diari Gara el 29 -3 -08

Imatge: abc.es

Desde que «La Jornada» me arropa, más o menos escribo una vez por año acerca de la eutanasia. Por fortuna mis reflexiones iniciales distan mucho de ser similares a las actuales. No tanto porque mi forma de pensar o de ejercer la medicina se haya modificado, sino porque el mundo, sobre todo el de la sociedad y el de los enfermos, ha cambiado. Éstos, como suele ser en muchos rubros, han caminado más de prisa que los gobiernos y que sus leyes.

Las discusiones contemporáneas acerca de la eutanasia, del suicidio asistido y de temas afines se deben al reclamo de los enfermos que vindican su autonomía como seres humanos sobre los dictados oficiales de las oficinas médicas. Fue la madurez de la sociedad la que consiguió que se permitiese practicar la eutanasia activa en Holanda, en Bélgica y en Luxemburgo; lo mismo sucedió en Oregon, Estados Unidos, y en Suiza, donde el suicidio asistido es un derecho.

Hace muchos años, cuando escribí mi primer ensayo acerca de la eutanasia, concluía: «Finalmente, quisiera decir que al contrario de la muerte animal, la humana sí tiene historia. La enfermedad tiene pasado y presente, y en el mundo de los síntomas, de los signos, del dolor, del olvido, de las sondas, de las noches interminables, de la desesperanza y de tantos y tantos avatares que llegan y van cuando el paciente sabe que ha de morir, éste, idealmente, debería caminar junto con quien fundó la historia de su enfermedad, su médico. Médico y amigo, que conozca más, mucho más de la vida y de la muerte, de la soledad y del temor que impone el último adiós, que de la misma tecnología biomédica o de la biología de los fármacos. Es mejor traicionar y olvidar a Hipócrates, que leer en el periódico que su enfermo, es decir, su propia historia, falleció al arrojarse al vacío en la inmensa soledad del dolor y del abandono».

«Chantal Sébire gana en casa la batalla de la muerte» es el título equivocado de una nota que anunciaba el deceso de la enferma terminal francesa; la paciente había recurrido en repetidas ocasiones a los médicos y a la justicia para que le suministrasen una inyección letal para terminar con su vida. Sébire, de 52 años, padecía un neuroblastoma olfativo, tumor poco común que al deformar el macizo facial produce dolores intensos.

La última fotografía, tomada el 26 de febrero, 20 días antes de su muerte, muestra los destrozos que el tumor produjo en su rostro. Chantal Sébire, la medicina y la justicia francesa perdieron la batalla frente a la muerte: murió abandonada, sin un trato adecuado, sin un Virgilio que la acompañase, sin el calor humano que le hubiese permitido partir con dignidad. Se ignora si se suicidó o si alguna persona la cobijó. Fue hallada muerta en su domicilio.

«La relación con el rostro es desde un principio ética», escribe Emmanuel Lévinas en «Ética e infinito», y agrega: «En el rostro del otro hay una `elevación', una `altura'. El otro es más alto que yo». Renglones adelante escribe: «... el rostro del otro está desprotegido; es el pobre por el que yo puedo todo y a quien debo todo». Lévinas es quizás el filósofo que más ha desarrollado el tema de la otredad. Sébire no se hizo fotografiar para llamar la atención ni para despertar compasión, que la merecía. Lo hizo porque así exponía sus demandas ante el mundo. Decidió mostrar su rostro deforme para demandar justicia: su problema requería respuestas humanas y sociales.

Basta mirar la fotografía un momento para entender el significado de los reclamos de Chantal. Su rostro deformado asfixia: por el dolor, por el abandono, pero, sobre todo, por la falta de solidez de la filosofía médica contemporánea, que camina sin reparar si acaso es ético y lícito olvidar que el rostro del enfermo, y lo que dicen sus guiños, es lo que debe prevalecer.

¿Por qué no se suicidó Chantal? Quizás por lo que dijo, «Quiero irme rodeada de mis hijos, amigos y médicos, festejando el viaje». Probablemente porque confiaba en abrir algunas puertas. Quizás porque deseaba rebatir los discursos apoltronados e hipócritas que sostienen que se confunde la libertad con un derecho y que aseguran que si se llegase a aprobar la eutanasia activa equivaldría a apoyar y organizar los suicidios de otras personas, cosa que no ha sucedido en Holanda.

La enferma sabía que su vida ya no era vida. Sabía también que la muerte aliviaría su situación. Creo que intuyó que a pesar de que su cara había sido demolida por el tumor, mostrarse y hablar, por ella y por quienes compartan su terrible realidad, era un acto digno. Sabía que su rostro era evadido: elevar su voz para darle un sentido a su muerte y a las ideas de Lévinas también era una acción para fomentar las discusiones acerca de la dignidad hacia el final de la vida.

Morir abandonada, sin cobijo, en un vacío que no finaliza, derruida por esa mezcla nefanda de enfermedades malignas con políticos y religiosos sordos, como sucedió con Chantal, es suficiente razón para seguir discutiendo acerca de la pertinencia de la eutanasia activa.

Per què l'esquerra patriòtica (abertzale) mai condemna els atemptats d'ETA? Un article aclaridor.

2008-03-28T18:43:00.000+01:00

Herri Batasuna: una preocupació preocupant,

per Jesús Ibáñez

Article publicat originalment al diari Egin el 6-7-86

Extret d' IBÁÑEZ, J.(1997): A contracorriente, Ed. Fundamentos, Madrid, Pàg. 533-535. *La traducció al valencià és d'Al riu Anem!

El més preocupant de les eleccions del 22-j és la preocupació manifestada per les cúpules dels partits i coalicions d'esquerra a Espanya vers el triomf d'Herri Batasuna a Euskadi. Preocupació que no és compartida per les bases, puix el comentari, quasi unànim, ha sigut, abans de les eleccions: "Què pena que ací no hi haja una Herri Batasuna per a poder votar sense vergonya!", després de les eleccions: "Cal emigrar a Euskadi!". Ni per totes les cúpules; les cúpules de Moviment Comunista (MC) i Lliga Comunista Revolucionària (LCR) han recomanat l'abstenció en tot l'Estat i el vot d'Herri Batasuna a Euskadi. Jo estava amb la meua companya Esperanza (ambdós, hem recolzat a Esquerra Unida a Madrid) en la sèu de la coalició la nit del trist recompte; quan en la pantalla de la televisió aparegué un diputat d'Herri Batasuna a Navarra, iniciàrem un aplaudiment, que fou secundat per la majoria dels joves presents (si entenem per jove aquell que encara no ha perdut la seua dignitat), pertanyents, majorment, als sectors independents, ecologistes i de la Federació Progressista, però també per molts comunistes. De seguida, s'expressà un desig quasi unànime: què bo seria que els parlamentaris d'Herri Batasuna vingueren aquesta vegada al Parlament (llavors sí que anaven a oir-nos).

Es diu que Herri Batasuna és el braç polític d'ETA. No és cert: ETA i Herri Batasuna són, respectivament, el braç armat i el braç polític del Moviment per a l'Alliberament Nacional d'Euskadi. L'increment dels vots a Herri Batasuna (i, en certa manera, a Euskadiko Ezkerra) expressa el desig de pau del poble basc. Herri Batasuna representa l'únic projecte de pau que no persegueix la pau dels cementiris. Una pau que tinga en compte la correlació de les forces en lluita, una pau que no siga una rendició (en això es diferencia, tal vegada, d'Euskadiko Ezquerra). Herri Batasuna ha apostat per la negociació, d'ahí l'increment de vots.

Però no és solament això. Herri Batasuna és l'únic projecte polític d'esquerra que recull i integra totes les aspiracions de transformació revolucionària de la societat: la classe obrera, els moviments alternatius (dones, ecologistes, minories ètniques, presos, homosexuals, bojos...), els nacionalistes es mouen per les seues files com un peix per l'aigua. És l'únic projecte que pren la història per les banyes: que es pregunta on anem i no sols com anem. Per què sols a Euskadi hi ha alguna cosa així i els intents en altres pobles –gallec, canari, valencià, andalús, castellà... – no acaben de quallar? Paral·lelament a Herri Batasuna isqueren moviments en altres pobles, com la Candidatura d'Unitat Popular (CUP) a Madrid –el seu nom és la traducció al castellà del nom basc. Malgrat tot, cap hi superà el projecte. Però qualsevol Nova Esquerra possible hauria de seguir les seues passes.

Se'ns acusa als que recolzem a Herri Batasuna de recolzar la lluita armada d'ETA; d'ahí que molts no manifesten llur soterrada simpatia (d'ahí que les cúpules d'esquerra es guarden les espatlles –dels poders fàctics –manifestant la seua "preocupació"). Amb la boca dreta diuen que se'n vagen, amb la boca esquerra diuen que vinguen. El recolzament d'Herri Batasuna no suposa el recolzament a la lluita armada, sinó les apostes per la fi de la lluita armada. Una fi aconseguida mitjançant la negociació: una negociació que deixe a estalvi la dignitat de les dues parts en lluita. Els roïns no són els d'ETA ni els policies, el roí és la guerra (i no hi ha guerra sense violència, sense sang, sense morts).

Se'ns retreu el silenci davant els atemptats "terroristes". Però el que calla no aplaudeix, no condemna. La guerra està més enllà del bé i del mal: no ens podem enfrontar amb ella mitjançant gestos morals. Cal eradicar les seues causes; per acabar amb el "terrorisme" subversiu cal acabar amb el terrorisme repressiu. Per casualitat, no es terrorisme l'assassinat de dos militants palestins pel Shin Beth israelià, o el genocidi perpetrat per la Guàrdia Nacional peruana en la presó de Lurigancho –aprovat, per cert, amb matisos, per la Internacional Socialista i sense matisos per la delegació del PSOE?

El que estiguem pel Moviment d'Alliberament Nacional d'Euskadi no vol dir que no ens dolguen els morts d'ETA; en ambdós sentits de la paraula "de", els morts produïts per ETA i els morts produïts en ETA. Per això, més que condemnar les morts, volem acabar amb les morts. Amb totes les morts. Morts que acumula el bloqueig de la negociació: tots volen arribar a la negociació en posicions de força.

No s'acaba amb la guerra mitjançant condemnes, com tampoc s'acaba amb la sequera mitjançant rogatives. A Euskadi hi ha guerra perquè el poble basc està oprimit (se sent oprimit, que ve a ser el mateix); l'acceptació, amb o sense matisos, de l'alternativa KAS (Koordinadora Abertzale Sozialista) podria posar fi a la guerra. Esglaia en Espanya un fet tan obvi com el dret a l'autodeterminació; però el dret a l'autodeterminació no implica necessàriament independència ni el dret al divorci implica necessàriament la ruptura del matrimoni. Ans tot el contrari. La possibilitat del divorci és un factor d'estabilitat del matrimoni: sense el dret al divorci, el matrimoni és una trampa. La possibilitat de l'autodeterminació és un factor d'estabilitat de l'Estat: sense dret a l'autodeterminació l'Estat és una trampa.

La posició en el conflicte basc és l'analitzador de la política espanyola: ser d'esquerra a Espanya (o a l'Estat espanyol, o a les Espanyes, que per una inflexió sintàctica no anem a renyir) és estar amb els bascos, ser de dreta és estar contra els bascos. Bascos hi som tots, en tant que estem oprimits, en tant que estem amenaçats. Estar amb els bascos no és aplaudir a ETA, sinó pressionar per la negociació, estar contra els bascos no és condemnar a ETA sinó bloquejar la negociació.

Per què no es preocupen les cúpules polítiques de facilitar eixa negociació?

*NOTA d'Al riu anem!: Jesús Ibáñez hauria desitjat que aquest escrit (com tots els que féu) fóra negat i analitzat abans que afirmat i interpretat. Això afavoriria nous punts de vista que no el seu exclusiu i personal.

Aiiii...

2008-03-25T12:54:00.001+01:00

2008-03-14T12:59:00.000+01:00

El telescopio 'Spitzer' descubre vapor de agua y gases alrededor de una estrella joven
Agua en el espacio
(NASA) 14/03/2008

Imagen de la estrella joven alrededor de la cual se ha descubierto vapor de agua y gases. El telescopio espacial Spitzer de la NASA ha descubierto la presencia de importantes cantidades de gases orgánicos simples y vapor de agua. En esta nueva estrella pueden formarse planetas, junto a evidencias de que estas moléculas se crearon allí.